-Ara que ho dius, a ritme de tambors s’ha anunciat la
meva participació en un concurs d’allò més absurd!... Asseguren que he vingut
aquí per tal de competir per la mà de la princesa, i que he d’escometre no sé
quina gesta inigualable per casar-me amb la Clorinda... No sé com se’ls ha
pogut ocórrer una idea com aquesta, i espero que no siguis tu la responsable
d’aquest acudit.
-Doncs, jo... La veritat... Jo...
-És el que em faltava. Jo, que me les prometia tan
felices en les meves aventures espacials i, en un obrir i tancar d’ulls i sense
tenir-hi cap culpa, m’he convertit en un paladí de princeses!... Quina és la
informació en aquest cas? quina mena de missió impossible he de realitzar per
complir amb el nou guió? això, si no hi cap més canvi...
-No en tinc ni la més remota idea... És
clar que podries dir que vens del futur i que aquesta és la teva gesta
inigualable.
-Precisament, això mateix és el que pensava, ara!
-Per què no?
-Au vinga, que si ho dic al cap de dos minuts em cremaran
a la plaça pública per bruixot!
-Tens raó. No hi havia pensat.
-Senyora,
senyora, quant sàvia i bondadosa sou... Sol·licití de vos un prodigi i vet-ho
ací revestit d’armadura blanca a cavall d’un ingeni màgic i espaterrant.
Bramant tal fos lleó que cadenciós avança, i clavant la petja pregona a l’argila
del camí... Ignoro d’on ix el cavaller, però capeixo que de molt enllà. I, mal que
no puc copsar tot ço que a ell fa referència, pàtria i blasons, m’avinc a
lliurar-li ma mà i mon cor. Ben entès que ha de ser ell qui acompleixi la gesta que m´ha d’alliberar d’aqueix barroer
cepat. El mateix
que un elefant ha aplegat dins la closca d’una nou!
-Els meus compliments altesa. No sabeu pas
com me n’alegro!
-Desitjo
fer-vos una confidencia, senyora. Puc comptar amb la vostra discreció?
-Sóc una tomba, princesa Clorinda.
-Oh,
se m’enrojolen les galtes!
-No us torbeu.
-Doncs,
vegeu. Es tracta que el campió que m’heu volgut tan gentilment
enviar és tot sencer del meu grat, puix que té els mateixos colors de’n
Colomet, el meu gat. Dessota el capell transparent, s’hi troben ses ulls verds
i la seva armadura té l’albor encegadora de la neu... Oh senyora m’heu portat
el galant dels meus somnis!... Més digueu-me, us ho suplico, ja que tinc por
per ell. Què pot fer el Cavaller Blanc per avantatjar el prodigi d’aquest
diantre d’elefant en qüestió? »
Vaig
estar a punt d’escriure:
“-I, jo
què sé?”
Però em
vaig aguantar. La situació m’havia sortit de mare y no la podia controlar. Tots
els meus personatges parlaven a l’hora i a cadascun li feia falta un desenllaç
per a la seva història, i un desenllaç satisfactori, naturalment.
El de la
princesa i el de l’astronuta eren contes incomplets, però el que protagonitzava
el dofí no ho era, tot i que a aquest potser li feia més falta que als altres
un desfogament literal de la seva apretada situació.
«-Astronauta!
-Sóc aquí!
-Et faria res no arribar mai a Mart i
quedar-te a l’Edat Mitjana?
-Com UN IANQUI A LA
CORT DEL REI ARTUR?
-Més o menys. Què contestes?
-Mmmm... M’ho hauria de pensar.
-Què no t’agrada la princesa Clorinda?
-Bé, si t’he de ser franc, i a desgrat del nóm que li has
encolomat i de les hopalandes que porta, no em desagrada.
-Si guanyessis, series rei temps a venir.
No t’agrada la perspectiva?... Val més ser el marit de la Clorinda i rei a
l’Edat Mitjana que astronauta perdut al cosmos. No t’ho sembla?
-La idea de convertir-me en astronauta i d’enviar-me a la
quinta forca galàctica va ser teva, que consti.
-No m’ho recordis perquè aquesta nit tindré
mals sons... Peró respon el que t’he preguntat d’una vegada.
-Que si em vull casar amb la Clorinda i tot això de ser
rei?... Bééé, si t’he de dir la veritat, i en vista de les circumstàncies, em
sembla que sí, que la idea m’atrau... D’acord, que sí... OK.
-Acceptes?
-Sí, accepto... És clar que m’agra-daria més que ens
tornessis al segle XX... Seria massa aparèixer per la NASA amb una princesa de
llegenda... No vegis després, em convertiria en l’astronauta més famós de la
història dels vols espacials!... »
Se’m van
posar els pèls de punta. Maleït segle XX!
«-Sí,
i ja em veig a la teva princesa de llegenda a tots els Reality Show de televisió. Pobreta, no crec que ho pogués
aguantar!
-És veritat, seria massa fort per ella...
-I jo, t’has
oblidat que estic dins d’una canonada?»
(Plom de
Dofí!)
«-No,
no ho he oblidat.
-Amable
benefactora de les meves tribulacions, ja has trobat la fòrmula que ha de
permetre donar una prompta solució al problema que m’omple l’anima d’angoixa?»
Amb
decisió, vaig treure la vista de la pantalla de l’ordinador, la vaig fixar en
el teclat y vaig començar a escriure sense mirar res més que no fossin les meves
pròpies mans volant per damunt de les lletres.
“... un cop arribats en aquest punt,
l’astronauta havia de dur a terme una gesta de tal envergadura que sobrepassés
la del seu forçut rival, aquella rèplica d’Hèrcules en músculs y corpulència.
Però, què hi podia fer el desgraciat astronauta, si no era d’aquell temps i
n’ignorava els usos? Més cavalleresc, tot i que nascut al segle xx, es va
decidir a col·laborar en la mesura que pogués ajudar a la formosa princesa a
sortir del compromís, ja que la Clorinda s’ho mereixia.
El que ningú no sabia, en aquell regne
llunyà de l’Edat Mitjana, és que el Cavaller Blanc, disposava d’un cert tipus
d’ajudes, que n’haurien dit arts de bruixeria, si la gent senzilla d’aqueix
lloc haguessin arribat a sospitar-ho. Però, com que sortosament no era el cas,
l’astronauta va poder fer servir amb escreix aquests privilegis tan
insospitats...”
Estava
molt cansada, em feia mal el cap, llavors vaig pensar. Per què no? Si una
vegada m’havia donat bon resultat...
Vaig tornar
a teclejar la clau ERMLAND i al cap d’uns segons tenia el que buscava: