«ERMLAND
Regne...
Superfície...
Limítrof...
ERMLAND...
Nùmero...
La...
PRINCESA...
Sap...
Te...
CONSELLERS DEL REGNE...
Sa...
Colomet...
CRÒNIQUES D’ERMLAND: La història d’ERMLAND està repleta de gestes que si l’una era gloriosa, honra i
glòria dels ermlandesos, l’altra encara ho era més.
Per exemple,
de com Mecledevic XI va conquistar
el pas fronterer, que a la seva memòria se’n diu El Pas de la Gambada Nana,
ja que, si bé el monarca era valent, la seva talla no feia honor a un coratge
tan esforçat.
Un altre
exemple: Mecledevic IV, anomenat El
Desenbruixador, famós
per sa lluita i posterior victoria contra les Bruixes Boges, que mès endavant
es van convertir en vaques mercès a la intervenció d’Embroll, el Bruixot Reial.
Mecledevic I, L’enginyós, fundador de la
dinastia, que va aconseguir el regne gràcies a l’enganyifa de fer que el seus
primitius habitants se’l venguessin a terminis. Amb la qual cosa va ser molt
avançat al seu temps.
Cal fer
constar que a la història d’ERMLAND,
el nom de Mecledevic és obligatori per a tots els reis encara que no hi hagin
lligams de parentesc entre ells. Això porta a col·lació que el seu sobirà més
gran, Mecledevic XXIII, anomenat
precisament així, El Gran, succeí Mecledevic XXII degut a un enllaç
matrimonial amb la seva filla la princesa Clorinda,
després de conquerir-li la mà en una renyida pugna d’habilitats insòlites.
A continuació
transcribim un fragment del poema èpic més gran del poble ermlandes, “L’Ermlandea”,
que narra la singular gesta. (Advertim que és l’única traducció que existeix
y que no és massa bona) :
“Incontables
com les fulles dels arbres, els herois es presentaren.
Queien l’un
rere l’altre,
com les
fulles dels arbres.
De tots el
darrer, fort i alt tal un Hèrcules,
sembla que
triomfa...
Miratge
inútil!
el darrer no
hi és encara.
De molt enllà
dels turons àrids
vindrà un
campió,
inesperat,
Pesada
armadura, capell de cristall, metal·lic corser,
L’estima la princesa tan bon punt al davant el té.
Hèrcules no
tremola, melangiós espera.
El Cavaller
Blanc de l’armadura es despulla,
Vesteix, com
un elf, teixit resplendent de plecs sobris.
Al jardí de
palau hi ha un estany,
a l’estany
una font
pedra verda
que representa una granota...
El Cavaller
Blanc es fica a l’estany,
amb audàcia
busca quelcom a la gola de la bestiola...
Oh, prodigi!
De la gola de
pedra ix d’entre l’aigua un peix.
Espantable,
la seva mida és monstruosa.
Com és, que
en un lloc angost, romangué empresonat,
ningú que
l’advertís, tothom que l’ignorés?
En judici
salomònic Sa Altesa decideix,
nou i elefant, elefant i nou,
de l’estany,
em quedo amb el peix.»
(Se la sabia molt llarga la Clorinda!)
Vaig
sospirar amb gust. Ho havia aconseguit. L’Astronauta, la Princesa i el Dofí,
tots contents. I jo també perquè m’acabava de treure un bon pes de sobre. Així
doncs, vaig disposar-me a acabar el conte segons el costum habitual en aquesta
feina:
“I, vet aquí un gos i vet aquí un gat,
aquest conte...
«-Espera, espera’t un moment. No corris tant!...
T’ho agraeixo de debò que m’hagis tret de la canonada, però sortir per la gola
d’una granota no es pot pas dir que sigui una cosa agradable. Em pensava que, a
l’últim moment, m’hi quedava encallat per sempre més... Sí, ja ho sé, després
tothom va dir “Ho!” bocabadat i meravellat, tal com s’ha de fer en aquest casos
i ara sóc el dofí mimat del regne. Perquè això de ser dofí únic... Tanmateix hi
ha una cosa que et vull comentar...
-A veure, digues.
-Doncs,
si amb aquest final m’hauré de quedar sempre més donant voltes a l’estany com
si estigués ficat en una peixera, tornem a estar igual... No tan aixafat, la
veritat, però igual d’encaixonat que abans. I, un cop hagin passat els primers
dies de la novetat, -aquesta gent no havien vist mai un dofí-, estaré encara més
avorrit que abans.
-I què vols, ara?
-No t’enfadis,
senyora escriptora. Tot el que vull és que acabis aquesta bona obra i que em
facis arribar a la mar. Ho tindràs gaire difícil, això?
-No pareu mai de demanar vosaltres, eh?
-Ja que dius demanar... He triomfat, em casaré amb la
princesa i un dia seré rei, però mentrestant què n’hem de fer de l’Hèrcules? No
sap perdre i està fet una fera. Ho trinxa tot perquè diu que la meva gesta no
val per res comparada amb la seva. Vaja, que hi ha tongo.
-Tongo?
-Ha arrasat un bosc i en aquest moment està fent pols una
muntanya.
-Benèfica
protectora dels meus desconsols, si un cop hagi aixafat la muntanya a aquest brètol
li vénen les ganes de matxucar al Cavaller Blanc, què faré jo?...»
És
curiós, es veu que mai surt el sol a gust de tothom!
Em vaig
quedar pensativa uns instants i tot seguit vaig començar a escriure.
“... i un hèrcules furiós és molt tros d’hèrcules, molt múscul, molta força i poc senderi. El nostre (d’Hèrcules) no podia ser l’excepció. Havia talat un boscam i amb la primera ventada no hi va haver cap bosc que l’aturés, el vent, i aquest tan cofoi, va ensorrar tot el que se li va posar al davant fins que va arribar a la muntanya, que el forçut desfeia a consciència. Llavors mitja muntanya va sortir volant i va anar a desviar el llit de l’únic i cabalós riu del país, i fent de pont el va elevar fins al castell. El riu va irrompre als jardins i en desbordà l’estany mentre arrossegava el Dofí per deixar-lo, al cap de molta estona, en l’amorosa sina de l’oceà.
Pel que fa a l’Hèrcules (l’anomenarem així per última vegada), si ho voleu saber, us diré que el
vent va recollir la pols de l’altra meitat de la muntanya i amb aquest vent el
va ben embolicar. D’aquesta manera el va transformar en una estàtua de pedra
vermella, que d’aleshores ençà l’anomenarien la Muntanya del Gegant i es convertiria en
patrimoni nacional de cara al turisme (sí, no ho heu entès malament, he dit
turisme), posat que el futur rei provenia del llunyà segle XX.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos,
aquest...”
«-Aquí
Houston, quin problema hi ha?...»
En bona
hora, es despertaven aquests, també!
Em van venir
ganes de contestar-los personalment, però em vaig aturar a temps, per sort,
sinó segur que encara enredem més la troca i aquest conte s’hauria convertit en
la cançó enfadosa... Perquè, us ho he de confessar, em va passar pel cap la
idea perversa de rescatar l’Hèrcules de la muntanya -pobret!-, de ficar-lo a la
nau espacial i de fer-la tornar allà on havia sortit... Segur que a Houston, si
ho arribo a fer, haurien tingut un autèntic problema.
“I aquí hi ha un gos i aquí hi ha un gat,
aquest conte ja s’ha acabat”
Fuff, per
fi!
NOTA:
Si algú
vol el meu ordinador, li ben regalo. D’ara endavant només escriuré a màquina i de les pioneres,
encara que l’hagi de comprar en un antiquari.