Els primers dies van ser com tots els
primers dies de felicitat. Hi va haver alegria i les coses anaven molt bé. A
estones hi havia una mena de nerviossisme feliç, però res destorbava el
discórrer plàcid d’aquelles hores serenes.
El dofí de seguida es va acostumar a la
banyera, fins i tot va començar a trobar-la còmoda. A més, la cambra de bany
tenia una finestra que, quin miracle!, no sortia a un celobert estret i negre,
sinó que donava a l’exterior i s’hi podien veure d’altres cases. El dofí tenia
el costum d’aixecar el cap i mirava la ciutat absort. Li feia la impressió que
el fet de ser allà contemplant una cosa, que estava segur que cap de la seva espècie tindria l’oportunitat de veure mai,
era molt gran i molt important. Sí, es podia considerar un ésser afortunat.
A vegades, mentre apuntava el morro al
cantell de la banyera, pensava que hi havia alguns sacrificis que pagaven la
pena. Sacrificis?... Llavors, es sacrificava?... Que absurd! Si trobava molt bé
amb un amic que es desvivia perquè estigués còmode. No li faltava res, estava
considerat, el respectaven, l’estimaven... Sacrificis? Qui gosava dir aquesta
estúpida paraula?
Van passar unes quantes setmanes. O, van
ser mesos?
El dofí estava melangiós. Sempre immòbil.
La finestra li oferia cada dia el mateix espectacle. La silueta dels edificis veïns, ja se la sabia de memòria, les taques de color que tenien, les
dimensions reduïdes del seu tros de cel.
Es va enfonsar suaument a l’aigua de la
banyera i una blancor cega li va ferir les pupil·les. Va tancar els ulls i va
poder veure la mar i les gavines. També es va veure ell mateix jugant entre les
algues, nedant darrere els peixos, fent cabrioles en l’aire...
Ploren els dofins? Si ho fessin, el nostre
dofí hauria plorat per primera vegada si no fos que va descobrir una cosa nova.
Una distracció insospitada: tancar els ulls i somiar, viure gairebé sense
respirar, sense menjar, quasi sense moure’s i somiar, somiar, escapar-se en els
fils invisibles, projectat en mil maneres de fugida distintes, però fidel a la
seva circumstància, sense desertar mai del seu lloc. Un dia es va quedar tant temps amb els ulls tancats que ja no els va tornar a obrir més, i quan
va entrar el seu amic no el va trobar. No hi era. Se n’havia anat.
Com? De quina manera?
Mai no ho sabria. El cas és que la banyera
estava buida. Deshabitada del tot. “Com si mai no hi hagués hagut ningú”. El
tap brillava per la seva absència i l’aigua s’havia escorregut pel forat de
l’aigüera..
Mentre contemplava aquell
espectacle de desolació, l’home, dins d’una lògica molt humana, es va dir a si
mateix que potser sempre havia estat així: només aigua dins de la banyera,
només aigua, perquè els dofins són a la mar...
Pero, i el seu amic? De veritat que una
vegada havia tingut un amic que era un dofí?...
Va seure pensatiu al cantell de la banyera,
i es va fer aquesta pregunta una altra vegada i mil vegades més...
Em penso que encara se la fa”.
Pobre, i estimat, Dofí! Empresonat en una canonada de metall
mentre espera tornar a la mar!
Hi ha
ocasions en què els escriptors som cruels. En buscar un efecte literari
sacrifiquem els nostres personatges.
«-No em diguis que no és lacrimogen!»
Jo vaig
fer veure que no m’adonava de la intenció de la pregunta.
«-En
què et puc ajudar?
-Com que
en què et puc ajudar? Em pots treure immediatament d’aquesta canonada? Que no
te n’adones que hi estic la mar d’incòmode aquí dins?... Em fas interpretar un
paperet d’allò més cursi i com a premi em fiques en un tub de plom. Qui t’entengui
que et compri...!»
Les
lletres de la pantalla es van tornar a submergir en un descontrol.
«-Ei,
ei, no et distreguis amb els paràsits ara!...
-Paràsit
jo? Si sóc un dofí!
-I jo un astronauta!
-Bé! i ara què passa?
-Escolta’m amb atenció! recordes que fa una estoneta
t’estava explicant una cosa d’uns soldats que baixaven la rampa del castell per
venir-me a buscar?
-Sí.
-Em pensava que em volien atacar. Tot indicava que ho farien,
però m’equivocava de mig a mig.
-Què ha passat?
-El que no et pots ni pensar. Se m’han acostat amb
respecte, m’han rodejat fent guàrdia d’honor i m’han portat al castell.
-Ets al castell?
-I tant! I hi sóc en qualitat d’hoste no pas de captiu.
-Ja saps a quin planeta ets?
-Torne-m’hi amb el planeta!... Que no és cap planeta
estrany. Que ja t’he dit que sóc a l’Edat Mitjana, “la nostra” Edat Mitjana. Ho
entens?
-No.
-Òndia! Mira que costa de fer-t’ho entendre!... En quin
idioma t’ho puc explicar que m’he colat a l’Edat Mitjana? Castells, guerrers,
reis, princeses... Ara que hi penso, la d’aquest regne es diu Clorinda. Quin
nom eh! i és tan maca com una top model, tot i que, pel que fa a la moda, aquesta pobre noia està
una mica desfasada. Amb tantes faldilles, sobrefaldilles, capes,
dobles mànigues i aquest cucurutxo que sembla un cornet de gelat, cap per
avall, amb gasses transparents...
-No em diguis que és la Clorinda!
-Vaja, també la coneixes!... Ei, no serà pas...?
-Em sembla que sí.
-I, em pots dir què hi faig jo ficat en un conte que no
és el meu?
-I a mi què m’expliques?
-Quina gràcia!
-Ni grácia
ni res. Si sapiguessis com m’apreta aquesta canonada després d’interpretar un
dofí carrincló!
-Digues-li a aquesta bèstia que no s’hi fiqui!
-Ei, senyor
astronauta, faci el favor de no tenir tants fums interestel·lars, que jo no sóc
cap “bèstia”. Sóc un dofí i els dofins som una espècie molt intel·ligent i molt
simpàtica!
-Oh, si us plau, us ho demano, m’esteu
posant el cap com un timbal!
-Ara que ho dius, a ritme de tambors s’ha
anunciat