«-Sóc el Dofí. Que ja te n’havies oblidat?
Renoi, sóc el primer dels tres contes, l’únic que acabes i ja no et recordes de
mi. Molt maco, que tinguis autors per arribar a aquest punt!»
El
Dofí!... Com és que me’n vaig oblidar?
«-Te’n recordes d’on m’havies ficat? Doncs,
a veure si me’n treus d’una vegada... Ho feu tots els escriptors, arribeu al
final de la història, poseu la paraula Fi i ja ho deixeu córrer. Com aquell que
fa una foto, però després de la foto la gent es mou i després de la paraula Fi
continuen passant coses. O potser no ho sabies?... I ja n’estic tip d’estar en
un lloc tan incòmode!... Ah, no, si el desenllaç et va quedar preciós, molt
bonic i sentimental. El que passa és que encara sóc aquí com un toix. Igual que
aquells genis que estan tancats en l’ampolla i que s’han d’esperar mil anys fins que algú
tregui el tap!... Deixa estar l’astronauta i la princesa. No tenen cap problema
ells. Com a mínim no en tenen de tan urgents com el meu!... Per què no et
decideixes i em dones un cop de mà, que ja em toca!...»
Pobre
Dofí, tenia tota la raó, en efecte!
Va ser el
primer conte que vaig escriure per al concurs i aleshores el vaig rebutjar per
considerar-lo inadequat...
«-Això és el que no entenc. Us poseu a
escriure i quan acabeu comencen els dubtes. Que si no m’agrada, que si peca de
fluix, que si no és exactament la idea que me n´havia fet!... Es pot saber
quins són els defectes del meu conte?... No, no m’ho diguis. Deixa-m’ho
endevinar!... Massa trist, a que sí?... No està malament, però és massa trist.
I, a quin nen li agraden el contes que fan encongir el cor i que el deixen
pansit?...
-Perdona que t’interrompi. A la història de
la literatura infantil n’hi ha a cents de contes tristos i fins i tot
dramàtics, per glòria del gènere, verbigràcia: LA SIRENETA, LES SABATILLES
VERMELLES, L’ANEGET LLEIG, LA VENEDORA DE LLUMINS, EL PATUFET i BARBA BLAVA,
entre altres...
-No t’empipis,
que tots els escriptors us empipeu per res, de seguida que us fan la més mínima
crítica!... EL PATUFET i BARBA BLAVA són dos antigalles i pel que fa a L’ANEGET
LLEIG i companyia, bé, hauràs de reconèixer que no ets cap Andersen, que
diguem...
-Ja ho sé que no sóc cap Andersen, però
també tinc dret a escriure contes tristos si em ve de gust!
-I amb
ensenyament moral, oi?
-Del que a mi se m’acut, no n’has de fer
res!
-Però vas
canviar d’opinió!
-No siguis emprenyador! Vaig fer el que em
va donar la gana!
-Ha, ha i
ha!... Molt bé, molt bé! em posaré seriós. El vas rebutjar, d’acord? llavors,
jo pregunto, surt a compte tant gargotejar fulls per haver-los de tirar a la
paperera?»
No és a
la paperera, sinó el disc dur. Però, pagava la pena tota la feina
d’escriure’l?... Una altra vegada em torturava el dubte.
«-I és massa poètic!
-Oh, calla!»
“Hi havia una vegada un senyor que estava
sol.
Un dia aquest senyor va anar a passejar per
la vora de la mar i allà s’hi va trobar un dofí que jugava a les onades. El
dofí era simpàtic i alegre i de seguida es van entendre molt bé, com dos bons companys, i aquella persona solitària
li va agafar afecte. Es va sentir fascinat per l’alegria que desbordava i
perquè no tenia cap mena de malícia. Llavors va voler que aquell moment fos una
cosa gairebé eterna. Un costum. I cada dia baixava a la platja i s’hi passava
hores i hores en companyia del dofí.
El nostre personatge i el dofí es van fer amics. Tots els
capvespres, se n’anava fins a la vora del mar i s’hi esperava un minut, dos, i
tot d’un plegat d’entre l’escuma de l’aigua sortia el dofí saltant alegre i
confiat. I, junts, nedaven l’un al costat de l’altre fins més enllà de la línia
de l’horitzó. A vegades, de tant donar voltes fins i tot se’ls feia de nit.
Però aquella persona no tenia gens de por. El seu amic dofí, sempre el portava
a terra sa i estalvi.
Un dia es va acabar l’estiu i va arribar la
tardor. Encara feia bon temps i els amics continuaven veient-se. Però en arribar
l’hivern, i sense que s’haguessin de dir res, tots dos van entendre que
s’haurien de separar per una bona temporada. El dofí mar endins i el seu
company de terra a ciutat. Es veia venir un comiat trist i, per primera vegada,
cosa estranya, el dofí no somreia.
L’home no sabia què fer, però com que era
una persona, al final es va posar a reflexionar una bona estona fins que se li
va acudir un programa que podia dur-se a terme. I, per això, el va explicar al
dofí, perquè el dofí el podia comprendre perfectament.
-Saps què farem? Vindràs amb mi -li va dir
mentre nadaven-. No ens separarem mai. Jo no tinc una casa davant de la mar, ni
tampoc una piscina. Visc en un pis gran i antic. Massa gran per a una persona
sola, saps? Tinc una banyera molt llarga. T’hi pots instal·lar... I quan arribi
el bon temps, et tornaré a portar a la mar... No crec que ara, després
d’haver-nos conegut i de fer-nos amics, puguem viure separats, oi?
I no es van
separa.
El dofí se’n va anar a viure amb el seu amic.