La veritat és que el trobava pretensiós, absurd i, a més, vulgar. Sempre, en els contes, hi ha hagut princeses que demanen impossibles i cavallers que fan disbarats per a elles...
No, no era
gens original, i pel que fa a ingeni i imaginació, n’existien cent mil de molt
millors. Això mateix, i recordem que avui dia els contes de princeses i
cavallers errants no solen ser els favorits del públic infantil. No hi havia
cap dubte, temps perdut, cosa bastant depriment per a mi. Per això el vaig
interrompre, no pagava la pena continuar... I després el de l’astronauta. Quina
ximpleria!... Mira que se n’han escrit de rondalles que parlen d’astronautes,
de planetes llunyans i d’aventures inconcebibles... Segur que
qualsevol nen em podria explicar gestes memorables de vols espacials i herois
còsmics, només pel fet de tenir un aparell de televisió i aquests videojocs que
tenen tant èxit entre la canalla, sense oblidar els còmics i la resta de
parafernàlia que gira al voltant del tema.
Desanimada,
vaig deixar caure la mà amb els papers damunt la taula i, sense voler, vaig
donar un cop al mouse...
Llavors, a la
pantalla hi va passar una cosa que podríem anomenar “l’opció no prevista”, i
que donades les circumstàncies no resultava tan improbable.
«-Sí que me l’heu feta bona, senyora... Sí,
vos, la que feu anar els fils d’aquesta trama singular... Vet aquí que estic
penjada enlaire amb un ineludible pretendent cepat com un ós i com un ós pelut,
barroer i antipàtic, que, contra tota esperança, ha aconseguit ultrapassar el límit
del que és comprensible en introduir un elefant dins d’una closca de nou!...
-Clorinda?
-Qui
havia de ser sinó jo? Sóc la princesa Clorinda, en efecte, i us exigeixo una
solució al problema!... Perquè no estic disposada a casar-me amb aquest campió
pelut, que ha vingut de no sé on i que vos heu tingut l’atreviment d’introduir
a la història en qualitat de galant meu!
-Doncs la solució és ben senzilla, no us hi
caseu.
-De
seguida està dit això, senyora, de seguida està dit. Jo soc una princesa, i les
princeses sempre han fet honor a les seves promeses.
-I jo què hi puc fer?
-Completament
tot. Vos teniu la paraula. Elimineu-lo o feu que la seva gesta sigui impossible...
En realitat, un elefant no s’hi pot ficar en una closca de nou, és irreal.
-Declareu-ho irreal i no us caseu.
-Oh, ja m’agradaria, certament, ja m’agradaria. El que
passa és que tenim l’elefant ficat dins la closca de la nou; això ho veu tothom
i no es pot negar!... Així que ja m’ho
explicareu!...
-La veritat. No sé què us puc explicar,
princesa Clorinda, sinó és que em sap molt greu.
-Amb
queixes no solucionareu el conflicte!
-Això prou que ho sé.
-Valga’m
Déu, i ho dieu tan tranquil·la!
-És que no se m’acut... Per què no feu
venir un bruixot reconegut?
-No
em feu riure que no tinc ganes de fer broma!... Us prego que no anomeneu els
bruixots. Des que van emigrar al món real, els pocs que queden, es que no n’encerten
ni una... sou vos qui ho ha de solucionar. Vos, senyora meva, i ningú més...
-Altesa, sol·licito el vostre permís per
poder-me retirar a pensar-hi.
-El
teniu, el teniu. Mes penseu-hi ràpid perquè altrament ja em veig casada amb
aquesta mena d’energumen!»
De bona
gana hauria desconnectat l’ordinador i me n’hauria anat a escampar la boira,
però aquesta no era pas una solució valenta que diguem, sinó que era una
fugida. I la pobra Clorinda no s’ho mereixia.
«-Que
no m’escoltes?... Acabo d’entrar a la vall, que no està precisament deshabitada,
ja hi tornem a ser!... Que no estic a Mart nineta, sinó a l’Edat Mitjana. A que
ni t’havia passat pel cap una cosa així?
-Has viatjat en el temps?
-Jo què sé en què he viatjat! El cas és que la gent que hi
ha per aquí són pagesos que van vestits a l’antiga i, dit de passada, hi van
d’una manera molt pobre, i tots em miren bocabadats com si jo fos el Monstre del llac Ness o
alguna cosa que se li assembla!
-Que et volen atacar?
-Ni pensar-ho. Fugen espaordits i criden.
-T’he de dir una cosa. Em sembla que la
base de dades ens ha posat sobre la pista de...
-Calla, calla. Ara s’acosten soldats del castell. Un
destacament o com se digui!... Potser m’atacaran?... Escolta, que em fa l’efecte
que això no pinta gaire bé... Que no pots fer-hi res?...»
Amb un
sentiment d’impotència terrible vaig mirar angoixada la pantalla de
l’ordinador. Ara sí que el meu astronauta tenia un problema de veritat i jo no
sabia com resoldre’l.
«-Ei, ei, que jo també hi sóc i estic ficat
en un bon embolic. Pensa que no tot són princeses i astronautes, eh?!»
Juro
solemnement que no havia tocat el mouse
quan va aparèixer això a la pantalla y em trobava tan atabalada que vaig trigar
una mica a assimilar-ho. Un altre crit d’auxili? I de qui?
La idea
que el meu ordinador pogués tenir vida pròpia em començava a fer venir
esgarrifances.