«ERMLAND
Regne mític
perdut en la Nit dels Temps que és on van a parar tots els regnes passats de
moda.
Superfície,
moltes milles quadrades.
Limítrof al
Nort, Sud, Est i Oest amb quatre regnes veïns, igual d’antics i demodés.
ERMLAND es divideix
entre terreny pla i muntanyós, amb molt ferro a la terra, cosa que els atorga
aquest característic color rogenc el reflex del qual dóna un tint rosat al cel.
El regne és
molt lluny del mar, tanmateix, té el do inestimable d’un cabalós riu que brolla
del capdamunt dels cims, a la zona anomenada Muntanyes de la Lluna Creixent, i que travessa el país
inundant-lo de vida i de color.
Nombre
d’habitants, el que ha de ser, repartit en tres grups: poble, soldats i cort.
El
sistema de govern és la Monarquia. Hi regna feliçment, des de fa molts anys, el
sobirà Mecledevic XXII junt amb la seva esposa Lobelia. Són pares d’una nena,
filla única, que es diu Clorinda.
PRINCESA CLORINDA: Formosíssima donzella de 15 anys, en edat
de merèixer. Estatura, un metre i setanta-cinc centímetres. Mesures, 90-50-90.
Cabells rossos com un fil d’or, ulls de color aiguamarina, pell de magnòlia,
llavis de robí, dents com perles, coll de cigne.
Sap brodar en
tambor alt, toca el llaüt, canta com un rossinyol i sap llegir en llatí i en
grec.
Té molt
caràcter i sempre fa el que li sembla sense donar gaire importància a l’opinió
dels Consellers del regne.
CONSELLERS DEL REGNE: Masses, pero molt responsables i
treballadors. Normalment, se’ls considera més aviat un destorb obligatori que
no pas res més.
L’últim deure
que han tingut ha consistit a començar a incordiar amb la suggerència que
s’Altesa Reial, la princesa Clorinda, com que ja ha complert 15 anys, ha de
contreure matrimoni, és a dir, s’ha de casar.
COLOMET: No ve al cas, però és la mascota favorita
de la Clorinda. Un gat blanc, d’ulls verds, preciós. D’aquí ve que els colors
predilectes de la princesa siguin el blanc i el verd.»
No podia
ser, no podia ser!
Vaig arrancar una pila de pàgines de la impressora. Tot el que havia escrit aquella tarda sense parar-me ni un moment a descansar. Tinc el costum de fer-ho d’aquesta manera, escric, imprimeixo i després llegeixo per tal de veure, amb calma i descans de las meves pupil·les, si és necessari fer-hi correccions. Vaig repassar-ho febrilment, començant pel final.
Sí, sí,
el conte de l’astronauta quedava interromput just a la frase ja cèlebre, tot i
que amb una petita variant en la meva rondalla: “Houston tenim un altre
problema”, i només hi havia vint línies escrites a 50 caràcters. No res, en
realitat. La NASA envia un astronauta a Mart. El primer home que posarà el peu
en sól marcià per tal d’investigar in situ, més bé que qualsevol robot, si el famós “cuc” que diuen
que van veure i filmar, en el planeta roig ja fa molts anys, existeix i no es
tracta d’una ficció.
Amb
l’inici del compte enrera, en el millor llenguatge espacial, vaig arribar a la
segona història i me la vaig llegir amb desesperació, i no n’hi havia pas per
menys perquè jo havia començat a esbossar un conte del qual feia l’efecte que
en sabia més la base de dades del meu ordinador que no pas jo mateixa. Si tenim
present que una clau, mai no inventada per mi, m’havia permès l’accés a una
informació en teoria desconeguda.
Potser
era veritat tot allò de la rebel·lió de les màquines, com a ODISSEA 2001, quan l’ordinador Hal es posa a fer-ne de
les seves?
Començava
a estar més que desconcertada. M’ho vaig llegir doncs,
“La princesa
Clorinda era tan bonica com capritxosa i exigent.
Estava en edat de casar-se i per fer la
guitza als Consellers del Regne, havia acceptat contreure matrimoni només amb
una condició, però quina una!...
Ella s’hi trobava molt bé a palau amb els seus
jocs, el gat, els bufons i les cambreres de la cort. I no desitjava res més. I
com que els seus pares els reis, que l’adoraven, li deixaven fer tot, els
pobres Consellers no van tenir cap més remei que acatar la principesca voluntat. Malgrat que, tot s’ha de dir, ho van fer de molt mala gana.
Voleu saber que se li va acudir a s’Altesa
Reial? Res de més senzill.
La Clorinda atorgaria la seva mà només a
aquell esforçat cavaller, tant si era noble com plebeu, que acomplís la gesta
més increïble o, més ben dit, impossible, en l’obsequi que li portés. Fos la
que fos, si la gesta era una cosa mai vista. Perquè, això sí, havia de ser un
fet sense parió, portentós, y que mai ningú fins aleshores hagués realitzat una
cosa igual.
A la convocatòria s’hi van presentar molts
cavallers audaços i temeraris disposats a menjar-se el món si els ho exigia la
Princesa, però, hélas! (que en
francès vol dir ai!), cap d’ells, en les moltes ostentacions de valor, que van
fer no duia a terme la gesta que li valdria una esposa i un regne.
Van arribar-hi vencedors de dracs -típic
d’aquella època-, de gegants, de bruixes malvades, d’ogres devoradors de nens.
Fins i tot hi va haver algú que va portar un ramat d’unicorns, i encara un que
hi va arribar volant a cavall de l’alat Pegàs...
Mes a la Clorinda, això no la commovia ni
la impressionava, i asseguda en el seu tro d’or i pedres precioses es limitava
a donar copets a terra amb la punta de la xinel·la de vellut brodat amb fil de
plata. I quan els Consellers, esperançats en va, se li acostaven pensant que
una nova gesta, si fos possible encara més portentosa que la precedent, li
entendriria el cor.
-Princesa, els unicorns només s’havien vist
a les llegendas...
-Princesa, fixeu-vos quina galanor té el
cavall Pegás. En comptes d’anar a passeig, podríeu volar pel regne, seríeu
l’única princesa voladora de la història...
Ella arronsava les espatlles amb
indiferència, i deia:
-A qui li toca ara?!
I de quilitoca a quilitoca, al final va
comparèixer l’últim aspirant. Un pretendent gegantí i forçut com un Hèrcules
malcarat, barbut i cellajunt, que just acabat d’arribar de les terres
africanes, havia dut a terme la més impossible de totes les proeses, és a dir,
havia ficat un elefant dins d’una closca de nou. I això sí que no tenia
pariò...”
En
arribar a aquest punt la inventiva m’havia abandonat i d’aquesta manera em vaig
quedar encallada sense saber ni que més podia afegir-hi ni com acabar el conte
de la princesa capritxosa.