LA HISTÒRIA D'EN MUCK PETIT
Castellà

Fes un clic i veuràs la il·lustració completa!A Nicea[i], la ciutat del meu pare, hi vivia un home que li deien en Muck petit. Me’n recordo bé, tot i que jo era molt petit aleshores, a més, va ser la causa que una vegada el meu pare m’estomaqués de valent. En Muck petit ja era un home vell quan jo el vaig conèixer; tanmateix, només feia uns tres o quatre peus d’alçada i, d’aquí, que tingués un aspecte curiós, perquè els seu cos, tan petit i delicat com era, havia de carretejar un cap molt més gros i pesat que el de l’altra gent. Vivia tot sol en una casa gran i, fins i tot, es feia el menjar ell mateix. A més, si no hagués estat perquè al migdia es veia sortir un vapor dens de casa seva, a la ciutat ningú no hauria sabut si estava mort o viu perquè només sortia de casa un cop cada quatre setmanes. Amb tot, al vespre solia anar amunt i avall per la teulada, encara que des del carrer feia l’efecte que era el seu cap gros tot sol, el que voltava per allà a dalt.

Jo i els meus companys érem uns galifardeus entremaliats, que ens agradava fer broma i escarnir tothom; per això, el dia que en Muck petit sortia, per a nosaltres era com un dia de festa. El dia que tocava, ens reuníem davant de casa seva i ens esperàvem fins que sortia. Quan s’obria la porta i sortia, primer el seu cap gros embolicat amb aquell turbant encara més gros; després, quan el seguia la resta d’aquell cosset, abillat amb una gel·laba gastada, pantalons bombatxos i una faixa ample d’on penjava una daga llarga, tan llarga que no se sabia si en Muck penjava de la daga o la daga penjava d’en Muck, doncs, quan sortia amb aquesta fila, fins l’aire ressonava amb el nostre crit de benvinguda: tiràvem les gorres enlaire i ballàvem com bojos al seu voltant.

Això no obstant, en Muck petit ens saludava amb formals copets de cap i passava pel carrer a pas lent: i, en fer-ho, arrossegava els peus, perquè anava calçat amb unes babutxes grans i amples com jo no n’havia vist mai cap altres. Nosaltres, bordegassos, sempre corríem al seu darrere cridant:

Muck petit, Muck petit,
Surts poc de la casa gran,
Només se’t veu el turbant,
Ets tan valent com un lleó,
Tens el cap gros com un turó,
Això sí que és divertit,
Atrapem en Muck petit.

Ens divertíem sovint d’aquesta manera i, em fa vergonya haver-ho de dir, jo era el més entremaliat de tots, perquè moltes vegades li tibava la gel·laba i, una vegada, també li vaig aixafar aquelles grans babutxes pel darrere i el vaig fer caure. Amb aquella caiguda m’hi vaig fer un tip de riure, però se’m va estroncar de cop, quan vaig veure que en Muck petit es dirigia a casa meva. Hi va entrar decidit i s’hi va estar una bona estona. Em vaig amagar al portal de casa i vaig veure en Muck que tornava a sortir acompanyat del meu pare, el qual l’acomiadava i li feia els honors donant-li la mà i fent reverències. Em vaig quedar ben acovardit i no em vaig moure de l’amagatall durant molta estona; finalment me’n va treure la gana, que es veu que em feia més por que els cops, i vaig entrar a casa del pare amb el cap cot i la cua entre les cames.

—M’han dit que t’has burlat d’en Muck petit? ¾va dir el pare molt seriosament¾ T’explicaré la història d’aquest tal Muck i segur que no tornaràs a riure-te’n; però abans, i després que te l’expliqui, hauràs de rebre l’habitual.

L’habitual volia dir que m’atansaria les calces a les anques amb vint-i-cinc surres, cosa que feia amb passió. Aquella vegada va agafar el canó de la pipa, el va assegurar a la cassoleta i em va estovar amb més ganes que no havia fet mai.

Quan em va haver donat els vint-i-cinc assots, em va ordenar que parés atenció i em va explicar allò d’en Muck petit:

El pare d’en Muck petit es deia Mukrah i, tot i que era pobre, estava molt ben considerat a Nicea. Va viure gairebé d’una manera tan solitària com més endavant ho va fer el seu fill, a qui no suportava perquè li feia vergonya la seva estatura i, per això, el va deixar créixer en la ignorància. Amb tot, quan tenia setze anys en Muck petit era un noi alegre i el seu pare, un home seriós, li retreia que fos tan infantil, de tan totxo i enjogassat com era.

Però un dia el vell va tenir una mala caiguda, a causa de la qual va morir i va deixar en Muck petit sol i ignorant. Els eixuts familiars, els quals devien més al difunt del que podien comptar, van fer fora de casa el pobre petit i el van convèncer d’anar pel món a buscar-se la sort. En Muck petit va respondre que ja estava a punt per fer-ho i només els va demanar el vestit del seu pare, el qual li van concedir. El seu pare havia estat un home gros i cepat i, per això, aquella roba no li anava gens bé al petit. Però ell sabia com arreglar-ho: va tallar el que li sobrava de llarg i es va posar el vestit. No es va adonar que també calia arreglar-lo d’amplada, d’aquí ve aquest aspecte seu tan anormal; el gran turbant; la faixa ampla; els bombatxos balders; la gel·laba blava; amb tot això que va heretar del seu pare i que, des d’aleshores, porta sempre posat i amb la llarga espasa de Damasc, també del pare, ficada a la faixa, va agafar un tros de bastó i es va dirigir cap la porta de la ciutat.

Va caminar content tot el dia, perquè havia sortit a buscar-se la sort; si veia un tros de vidre lluint al sol, se’l guardava convençut que es convertiria en el diamant més bonic. Veia de lluny la cúpula d’una mesquita flamejant com el foc, i per a ell era el mar brillant com un mirall i se n’hi anava corrents i content, perquè es pensava que havia arribat a una terra de meravelles. Però, ai! Tots aquells miratges desapareixien en acostar-s’hi i per poc ni s’adona que estava cansat i que els budells li roncaven de fam i, una mica més i va a parar a la terra dels morts de gana. D’aquesta manera va viatjar durant dos dies amb gana, preocupació i desesper per trobar la seva sort; l’únic aliment que prenia eren fruites del bosc i el terra dur li feia de llit.

Al matí del tercer dia, va veure una ciutat des del capdamunt d’un turó. Les teules il·luminades per la claror de la mitja lluna semblaven banderetes escalaixant-se per damunt de les cases i invitant-lo a acostar-s’hi. Meravellat, s’estigué una estona quiet contemplant la ciutat i els seus voltants. ‘Sí, aquí en Muck petit, hi trobarà la sort’ i, tan cansat com estava i tot, va fer una capitomba: ‘allà’ o ‘enlloc’. Va fer el cor fort i es dirigí a la ciutat. Però, encara que semblava que no era gaire lluny, no hi va arribar fins al migdia, perquè les seves curtes cames no podien seguir l’amo que de tant en tant havia d’aturar-se a descansar a l’ombra d’una palmera. Finalment va arribar a la porta de la ciutat; es va posar bé la gel·laba, es va nuar el turbant; es va cenyir la faixa ben ampla i es va entravessar l’espasa més bé; llavors es va treure la pols de les babutxes i va entrar, valent, pel portal de la ciutat.

Ja havia caminat per uns quants carrers, però ningú no li havia obert cap porta, ni ningú l’havia cridat com ell s’ho havia imaginat: ‘Muck petit, entra i menja i beu i deixa descansar els peuets!’.

Justament s’estava mirant amb delit un casalot gran quan es va obrir una finestra i s’hi va abocar una vella que va dir amb veu cantussera:

Entreu, entreu!
Amics meus ensumeu,
Ja us he cuit les farinetes,
No mengeu amb les potetes,
Els vostres amics porteu,
I a la taula menjareu.

Es va obrir la porta de la casa i en Muck va veure com hi entraven un munt de gossos i gats. Es va estar un moment rumiant si havia d’acceptar la invitació o no; finalment es va animar i s’hi va ficar. Davant seu marxaven dos gatets i va decidir seguir-los perquè, va pensar, devien saber cap on queia la cuina més bé que no pas ell.

Un cop ja era dalt de l’escala, va ensopegar amb aquella dona vella que havia vist a la finestra. La vella se’l va mirar malhumorada i li va demanar què volia.

—Has convidat tothom a menjar farinetes ¾va respondre en Muck petit¾, i com que jo tinc tanta gana, doncs també he vingut.

La vella per poc es peta de riure, i llavors li va dir:

—I doncs, d’on es aquest noiet tan atrevit? Tota la ciutat sap que només cuino per als meu gats i que, de tant en tant, convido els seus companys del veïnat, com has pogut comprovar.

En Muck petit va explicar a la vella el que havia hagut de passar d’ençà de la mort del seu pare i li va demanar que el deixés menjar amb els gats només per aquell dia. La dona, que s’havia divertit d’allò més escoltant les desventures del petit, li va permetre ser el seu hoste i el va fer menjar i veure a cor què vols. Quan va estar ben tip i satisfet, la dona se’l va quedar mirant una estona i després li va dir:

—Muck petit queda’t amb mi i sigues el meu criat! No tens gaire feina i bé que te’n deu fer falta.

En Muck petit, a qui havien agradat prou les farinetes dels gats, hi va estar d’acord i, d’aquesta manera, va entrar al servei de la senyora Ahavzi. La seva feina era peculiar i no gaire pesada. Aleshores, la senyora Ahavzi tenia dos gats i quatre gates; en Muck petit els havia d’untar amb cremes molt cares i de raspallar el pèl cada matí; quan la senyora sortia, havia de vigilar els gats; a l’hora dels àpats, els havia de preparar els plats i, al vespre, els havia d’instal·lar en coixins de seda i de tapar amb edredons de vellut. A la casa també hi havia alguns gossets als quals també havia de servir, encara que sense fer tants compliments com amb els gats, als quals la senyora Ahavzi tractava com si fossin fills seus. Per cert, en Muck hi feia una vida tan solitària com a casa del seu pare, ja que, a part de la senyora, no veia res més que gats i gossos tot el dia.

Al Muck petit li van anar bé les coses durant força temps; sempre tip i amb poca feina, i la vella senyora semblava que n’estava satisfeta. El que passa és que, de mica en mica, els gats se’l van començar a rifar; quan la vella sortia, saltaven com esperitats per tota l’habitació, es dedicaven a tirar-se coses i trencaven les peces de vaixella que es trobaven pel mig. Ara, tot era sentir que la senyora pujava l’escala, que ja es comportaven ben a l’inrevés: s’ajeien als seus coixins i remenaven la cua com si no hagués passat res. Llavors, quan trobava tot aquell enrenou a la seva habitació, la senyora Ahavzi s’enfurismava d’allò més i li donava la culpa de tot al Muck. Ell bé prou que havia intentat defensar-se, però ella feia més cas dels gats, amb aquella pinta d’innocents, que no pas del seu criat.

En Muck petit estava molt trist de no haver trobat tampoc la seva sort en aquella casa i va decidir unilateralment deixar de servir-hi. En la primera part del viatge, ja havia après que viure sense diners era dur i va resoldre procurar-se d’alguna manera la paga que la mestressa li havia promès i que no li havia donat. A casa de la senyora Ahavzi hi havia una habitació, que sempre estava tancada, l’interior de la qual no havia vist mai. Tanmateix, sovint havia sentit que la senyora hi trastejava, i ell hauria donat la vida per saber què hi amagava. Aleshores, mentre pensava en diners per marxar, se li va acudir que la senyora hi devia tenir tresors secrets. Però la porta estava sempre tancada amb pany i clau i, en aquelles condicions, no hi tenia res a fer.

Un matí, que la senyora Ahavzi havia sortit, un quisso, al qual la senyora tractava a puntades de peu, però a qui en Muck feia molts bons tractes i carantoines, el va tibar pel camal dels bombatxos, i li va fer entendre que el seguís. En Muck, a qui agradava molt jugar amb el gosset, el va seguir i va advertir que el quisso l’havia portat fins al davant d’una porta petitona, que mai no havia vist abans i que donava a l’habitació de la senyora Ahavzi. La porta estava ajustada. El gosset hi va entrar i en Muck el va seguir i sí que en va estar de content, quan es va adonar que estava dins l’habitació que feia temps era l’objecte del seu desig.

Va ficar el nas per tot arreu per si hi trobava diners, però no. Només hi va trobar vestits vells i plats i vaixelles de formes espaterrants col·locats per tota l’habitació. Una d’aquestes peces cridava l’atenció d’una manera especial. Era de cristall i adornada amb unes elegants figures tallades. La va agafar i se la va mirar de totes bandes. Però, oh, quin horror! No s’havia adonat que tenia una tapa només posada a sobre i sense enganxar. La tapa va caure a terra i es va trencar en mil trossets.

En Muck petit es va quedar una bona estona allà dret, mort de por. Ara sí que estava decidit el seu destí, ara havia de tocar el dos, si no, la vella el mataria. En un moment va tenir el viatge decidit i només va voler donar un últim cop d’ull per si alguna de les pertinences de la senyora Ahavzi li podia ser útil pel trajecte. Llavors va ficar els ulls en un parell de babutxes grosses i resistents; no eren gaire maques, però les seves ja no resistirien cap altre viatge; a més, en ser aquelles més grosses que les que portava posades, tothom es fixaria que s’havia tret les sabatetes de quan era petit. Així, doncs, es va treure les seves petitones i es va ficar dins de les grosses. També li va cridar l’atenció un bastó de passeig amb un cap de lleó tallat al mànec, el qual li va semblar que, en aquell racó, poca feina hi feia, per això el va agafar i va sortir com un llamp.

Se’n va anar corrents a la seva habitació, es posà la gel·laba, es lligà el turbant del seu pare, es cenyí l’espasa a la cintura i fugí, tan de pressa com li ho permetien les seves cames, d’aquella casa i de la ciutat. Fora de la ciutat, encara va córrer més, per por de la vella, fins que ja gairebé no podia dir ni guixa. En tota sa vida no havia corregut mai tant. Era com si no pogués parar de córrer, perquè una força invisible l’hi empenyia. Finalment es va adonar que aquella dèria de córrer devia tenir alguna relació amb les babutxes, perquè només feien que tirar endavant arrossegant-lo. Va provar de parar-se de totes maneres sense cap èxit; llavors, desesperat, es va escridassar, a ell mateix, d’aquella manera que s’escridassa les mules:

 —Sooo, altooo, sooo! ¾i les babutxes es pararen, i en Muck es deixà anar a terra extenuat.

Les babutxes li van agradar extraordinàriament. Per fi, amb el seu esforç, s’havia guanyat alguna cosa que el podria ajudar en l’operació de recerca de la seva sort pel món. Tan content i tot va dormir com un soc d’esgotament, perquè el menut cos d’en Muck petit, que havia de carretejar un cap tan pesat, no ho resistia.

En somnis, se li va aparèixer el quisso, que l’havia ajudat a trobar les babutxes a casa de la senyora Ahavzi, i li digué:

—Estimat Muck, encara no coneixes del tot com s’han d’utilitzar les babutxes; sàpigues que si les pessigues tres vegades al taló, et portaran volant allà on tu vulguis, i amb el bastonet podràs trobar tresors perquè, on hi hagi or enterrat, donarà tres cops a terra i, si hi ha plata, n’hi donarà dos.

Aquest va ser el somni que va tenir en Muck petit. Aleshores, en despertar-se, va rumiar en aquella revelació meravellosa i, acte seguit, va decidir comprovar-la. Es va calçar les babutxes, va aixecar una mica el peu per començar-les a pessigar. Qui hagi vist alguna vegada, l’habilitat que es necessita per fer aquesta operació, amb unes babutxes enormes, tres vegades seguides, llavors no trobarà estrany que en Muck petit no aconseguís fer-ho a la primera. I encara més, si un considera que havia de moure la feixuga testa, ara cap aquí, ara cap allà.

El pobre petit va caure de morros més d’un cop, però no es va desanimar i no va parar fins que ho aconseguí. Va sortir que els talons li voltaven com una roda: volgué anar a la propera gran ciutat, doncs les babutxes vogaren enlaire i corregueren entremig dels núvols, a la velocitat del vent, i en Muck petit no tingué ni temps d’adonar-se com havia estat, que ja es va trobar dins d’un gran mercat ple de paradetes i de gent atrafegada anant amunt i avall. Ell també circulava cap aquí i cap allà per sota la gent, però aviat li va semblar convenient dirigir-se a un carrer menys transitat, perquè al mercat ara li havien trepitjat una babutxa i li havia anat d’un pèl que no cau, ara ensopegava amb uns i altres amb l’espasa que li puntejava pel costat, i havia de vigilar tota l’estona.

En Muck petit va parar-se a considerar seriosament per on havia de començar, per poder-se guanyar algunes monedes. Es veritat que tenia un bastonet que li indicaria tresors amagats però, ara mateix, com ho havia de saber ell quin era el lloc adequat per indicar-li on hi havia or i plata? D’altra banda, si no hi havia cap més remei, també podia pidolar, però tenia el seu amor propi. Finalment, li va venir a la memòria la velocitat dels seus peus. Pot ser, va pensar, les babutxes serien la solució per guanyar-se el pa, i va resoldre buscar feina de corredor. Va deduir que el rei d’una ciutat com aquella devia pagar molt bé als seus corredors, per això va preguntar cap on queia el palau. Sota la porta del palau hi havia un guarda que li va demanar què hi buscava en aquell lloc. Com que li va respondre que hi anava a buscar feina, el guarda li va indicar on era l’encarregat dels esclaus. Li va dir què buscava a l’encarregat i li va demanar que li proporcionés un lloc entre els missatgers del rei. L’encarregat se’l va mirar de dalt a baix, i li va dir:

—Què dius ara? Amb aquests peuets, que no fan ni un pam, vols ser corredor del rei? Ja pots tocar el dos, que no estic aquí per perdre el temps amb el primer boig que passi.

Però en Muck petit li va assegurar, que la seva sol·licitud havia de ser tinguda seriosament en compte i que es veia amb cor de desafiar el més veloç. A l’encarregat li va fer molta gràcia tot plegat. Li va dir que estigués a punt per córrer aquella mateixa tarda, el va enviar a la cuina i va fer que li donessin menjar i veure a dojo.

El rei era un home jovial, per això va estar encantat que l’encarregat dels esclaus hagués retingut en Muck petit per divertir-se una estona. Va ordenar que organitzessin la carrera en un prat que hi havia darrere els edificis del castell, perquè ell i la seva cort ho poguessin veure amb comoditat, i va recomanar que fessin molta atenció al nan. El rei va anunciar l’espectacle, que podrien veure aquella tarda, als prínceps i princeses; aquests ho van dir als seus criats; a la tarda l’expectació ja era enorme, i tots els que van poder van sortir en tromba en direcció al prat, on havien muntat unes tanques per tal de facilitar l’assistència a l’espectacle de veure córrer aquell milhomes.

Quan el rei, acompanyat dels seus fills i filles, es va haver instal·lat al lloc de les tanques, en Muck petit va sortir al camp i va fer una reverència, summament elegant, a les autoritats. La multitud va fer un crit d’entusiasme en veure-ho, perquè no havien vist mai ningú amb aquella pinta: el cos petit amb el cap gros, la gel·laba i els bombatxos amples, la espasa llarga ficada a la faixa ampla, aquells peuets dins d’aquelles babutxotes, no! Era una visió massa còmica per no petar-se de riure. Tanmateix, en Muck petit no es va deixar intimidar per aquelles rialles. Es va quedar allà dret i satisfet, repenjat al bastonet i esperant el seu contrincant. Tal com li havia demanat el mateix Muck, l’encarregat dels esclaus havia triat el millor corredor, el qual va arribar, es va col·locar davant d’en Muck i, junts, van esperar el senyal de sortida. Llavors, tal com estava estipulat, la princesa Amarza va fer un gest amb el vel, i els corredors van sortir disparats, com dues fletxes dirigides al mateix objectiu.

Des de bon començament, el competidor d’en Muck va agafar un avantatge considerable però, amb l’estratagema de les babutxes, en Muck de seguida el va atrapar, el va avançar i ja feia estona que l’esperava a la meta, quan va arribar l’altre esbufegant. Els espectadors, fascinats i sorpresos, van quedar uns moments estupefactes, però quan el rei va començar a aplaudir, la multitud va esclatar i tots cridaven:

—Visca en Muck petit! Ha guanyat la cursa!

Mentrestant, havien acompanyat al Muck petit davant del rei. Aleshores se li va tirar als peus i li va dir:

—Gran i poderós senyor rei, aquí només us he fet una demostració de les meves habilitats; el que jo vull es que em feu un lloc entre els vostres corredors!

Però el rei li va respondre:

 —No, tu has de ser el meu corredor personal i has d’estar sempre al meu costat, estimat Muck. Cada any et donaran un salari de cent peces d’or i menjaràs a la taula dels meus servidors privats.

Així va ser com en Muck es va pensar que havia trobat la sort que buscava feia tant temps, i es va posar content i de bon humor. També va gaudir dels favors del rei, perquè era a ell a qui donava els encàrrecs més secrets i urgents, els quals realitzava amb la més estricta puntualitat i la més increïble rapidesa.

Però no queia gaire simpàtic a la resta de servidors del rei, perquè no els feia gaire gràcia veure aquell nan sota la protecció del seu rei que, a més, no entenien com podia córrer tan de pressa,. Per aquest motiu conspiraven contra ell per enfonsar-lo; però tot era inútil davant l’enorme confiança que el rei tenia al seu Corredor Major de la Cort, que és la categoria a què l’havien ascendit en tan poc temps.

En Muck, a qui aquell enrenou al seu voltant no li passava desapercebut, no va maquinar cap mena de venjança, perquè tenia massa bon cor. No. Només runiava la manera de ser més estimat i necessari als seus enemics, llavors va recordar el bastonet que, en tenir tanta sort, havia deixat una mica oblidat. Va pensar que si trobava algun tresor, els senyors serien més amables amb ell.

Alguna vegada havia sentit dir que el pare del rei actual enterrava molts dels seus tresors, quan l’enemic atacava les seves terres; també havia sentit dir que s’havia mort abans de poder fer partícip del secret al seu fill. Des d’aleshores en Muck portava sempre el bastó a sobre, amb l’esperança que algun dia passaria pel lloc on estava enterrat el tresor del rei anterior.

Un dia al vespre, passejava casualment per un indret apartat del castell, per on no passava gaire sovint i, de sobte, el bastó se li va escapar de la mà bruscament i va donar tres cops a terra. Ja sabia què volia dir allò, per això es va treure l’espasa, va fer un senyal en els arbres que hi havia al voltant i va tornar sense fer-ne mullader. Es va proveir d’una pala i va esperar que es fes fosc.

La recerca del tresor el va fer treballar més que no s’havia pensat. Tenia els bracets massa dèbils per remenar una pala tan grossa i feixuga i, ja devia fer dues hores ben bones que cavava i amb prou feines si havia fet un forat de dos peus de fondària. Per fi va ensopegar amb alguna cosa dura, que feia soroll de ferro. Va cavar amb més ganes i aviat va tenir desenterrada una gran tapa metàl·lica; va saltar dins el forat per mirar què hi havia sota aquella tapa i hi va trobar una àmfora gran plena a vessar de monedes d’or, però tenia tan poca força que no podia treure aquella gerra del forat, per tant, se’n va ficar tantes com va poder dins els bombatxos, dins la faixa i, fins i tot, se’n va omplir la gel·laba. Les que van quedar les va tornar a tapar amb molta cura. Es va tirar tot allò a l’esquena. Realment, si no hagués tingut les babutxes, no s’hauria pogut moure de lloc de tant que li pesaven les monedes. Talment, va poder entrar a la seva habitació, sense que ningú el veiés, i amagar aquell or sota els coixins del sofà.

Quan es va veure en possessió de tant or, li va semblar que les coses canviarien i que tindria més partidaris i es guanyaria les simpaties dels enemics de la cort. En això de seguida es notava que el bon Muck no havia rebut una educació adient, sinó no s’hauria fet il·lusions de guanyar amics amb les monedes d’or. Tant de bo que en aquell moment se li hagués acudit pessigar les babutxes i tocar el dos ell i la seva gel·laba carregada d’or!

L’or que va començar a gastar a mans vessades, va despertar l’enveja de la resta de criats del castell. El Cuiner Major, Ahuli, va dir:

—És un falsificador.

L’encarregat dels esclaus, Achmet, va dir:

—Els ha estafat al rei.

Archaz, el Tresorer Major, el seu enemic més fort i a qui, de tant en tant, agradava prendre una picossada de la caixa reial, va dir directament:

—Els ha robat.

I, per estar-ne segurs, es van reunir en assemblea i un dia Korchuz, el Coper Major, es va presentar davant del rei trist i afligit. Va fer que la seva aflicció fos tan evident que el rei li demanà que li passava.

—Ai ¾va respondre ell¾, estic trist, perquè he perdut el favor del meu senyor.

—Què t’empatolles ara tu, amic Korchuz? ¾va replicar-li el rei— Des de quan he deixat d’il·luminar-te amb el sol del meu favor?

El Coper Major li respongué que estava omplint d’or el Corredor Major i que no donava res al seu fidel servidor.

El rei va quedar molt sorprès amb aquella notícia i li va fer explicar la història de la disbauxa de diners que feia en Muck petit. I va ser fàcil pels conspiradors fer sospitar al rei que en Muck d’alguna manera robava l’or de la cambra del tresor. Al Tresorer Major, li va venir tot com anell al dit, ja que no li agradava gaire haver de retre comptes. De resultes d’això, el rei va donar l’ordre de vigilar confidencialment tot el que fes en Muck per, si fos possible, sorprendre’l en delicte flagrant.

Llavors quan a la nit, d’aquell dia desafortunat, en Muck petit es va veure la bossa gairebé buida a causa de la seva generositat i va agafar la pala i es va esmunyir del castell per anar a buscar més provisions del seu tresor amagat, el van seguir, des d’una distància prudencial, els vigilants a les ordres del Cuiner Major Ahuli i d’Archaz, el Tresorer Major i, just en el moment que anava a posar l’or de la gerra dins la gel·laba, se li van tirar al damunt, el van lligar i el van portar immediatament davant del rei.

El rei, a qui, a més, no li va fer cap gràcia que li trenquessin el son, va rebre el pobre Corredor Major del regne de molt mal humor i el va interrogar tot seguit. El que havia tret de la gerra feia molt volum i, juntament amb la pala i la gel·laba plena de monedes, ho van deixar als peus del rei. El Tresorer Major va dir que ell i els seus vigilants havien sorprès en Muck quan enterrava la gerra.

Per això, el rei va interrogar l’acusat per si era veritat i saber d’on havia tret tot aquell or que havia enterrat.

En defensa de la seva innocència, en Muck petit va dir que havia descobert aquella àmfora al jardí i que ell no la volia en-terrar, sinó que la volia des-enterrar.

Tots els presents van esclatar de riure per aquella excusa; però el rei, a qui aquella descarada argumentació l’havia tret de polleguera, va dir cridant:

—Quin pocavergonya! Que vols tractar el teu rei d’estúpid, amb aquestes solemnes mentides, a sobre d’haver-lo robat? Tresorer Major, Archaz! T’ordeno que em diguis si aquesta suma de diners és la mateixa que s’ha trobat a faltar a les meves arques!

El Tresorer Major va respondre que n’estava molt segur que, des de feia un cert temps, tant, i encara més, era el que faltava de les arques reials, i que juraria que aquella suma era la que hi faltava.

Llavors el rei ordenà que portessin en Muck petit encadenat a la torre i va entregar l’or al Tresorer Major, perquè el tornés a les arques. Aquest, satisfet que tot hagués sortit tan bé, va agafar l’or i se’n va anar a comptar-lo a casa seva, i el molt bergant no va informar mai de la nota que hi havia al fons de la gerra i que deia: L’enemic ha inundat les meves terres, per això he enterrat part del meu tresor en aquest lloc; el càstig de la maledicció caigui damunt d’aquell que el trobi i no el lliuri de seguida al meu fill! Rei Sadi.

En Muck petit reflexionava entristit a la masmorra; sabia que el càstig per robar al rei era la pena de mort, i també sabia que no podia desvetllar el secret del bastó perquè tenia por, amb raó, que li robessin junt amb les babutxes. Les babutxes desgraciadament no li servien de res perquè estava encadenat a la paret de la masmorra i, per molt que es turmentés, no hi havia manera de poder-se’n sortir. Quan el segon dia li van notificar la pena de mort, va pensar que realment valia més ser viu sense el bastó màgic que no pas mort amb el bastó. Va demanar audiència al rei per poder-li explicar un secret, i el rei la hi va concedir.

Al principi, el rei no se’n fiava gens de tot allò que li deia, però en Muck petit li va prometre que li ho demostraria si el corresponia commutant-li la pena de mort. El rei li va donar la seva paraula i va fer enterrar una mica d’or, sense que en Muck veiés on, i llavors va ordenar-li que el busqués amb el bastonet. No va trigar gaire a trobar-lo, perquè el bastó es comportà com calia i de seguida saltà i picà tres vegades a terra. A l’instant, el rei es va adonar que el seu tresorer l’havia enganyat i, com és costum a l’Orient, va fer-li enviar un cordó de seda perquè es pengés ell mateix. Al Muck petit, li va dir:

—T’he promès que et commutaria la pena de mort, però em fa l’efecte que encara tens algun altre secret per explicar-me i, per tant, et deixaré a cadena perpètua si no m’expliques com és que pots córrer tan de pressa.

En Muck petit, a qui amb l’única nit que havia passat a la torre ja n’havia tingut ben bé prou, va confessar que tot el secret estava en les babutxes, però no li va dir res de les tres pessigades al taló. El rei es ficà a les babutxes per provar-ho i es va posar a córrer com un boig donant voltes pel jardí. Ell prou que volia parar, però no sabia la manera de fer estar les babutxes quietes, i en Muck petit, que s’havia ben guanyat aquesta petita venjança, el va deixar córrer fins que va caure desmaiat.

Quan el rei va recobrar el coneixement estava molt disgustat amb en Muck petit per haver-lo deixat córrer fins a perdre la bufera.

—T’he donat la meva paraula que et commutaria la pena de mort i et donaria la llibertat, però d’aquí a dotze hores has de ser fora del meu país, sinó et faré penjar!

I el rei es va guardar les babutxes i el bastonet a la seva cambra.

D’aquesta manera, en Muck petit se n’anava d’aquelles terres tan pobre com hi havia arribat i maleint-se ell mateix per haver estat tan babau; podia haver tingut un càrrec prestigiós a la cort i en canvi s’havia deixat ben enredar. Per sort, el país d’on el desterraven no era gaire gran i al cap d’unes vuit hores ja era a la frontera, encara que el camí se li havia fet bastant pesat, perquè ja estava acostumat a les babutxes.

Un cop a la frontera, se li va acabar la bona carretera i es va haver de ficar pels deshabitats boscams, i de buscar-s’hi un lloc per viure-hi sol, ja que el seu aspecte desagradava tothom. En va trobar un d’apropiat en una part molt espessa del bosc i va decidir quedar-s’hi. Un rierol d’aigua clara envoltat de grans i ombrívoles figueres i l’herba suau com una catifa, eren com una invitació per quedar-s’hi; es deixà caure damunt l’herba decidit a no menjar res i esperar la mort. Rumiant coses tristes sobre la mort, es quedà adormit, però quan es va despertar i el va començar a turmentar la gana, va considerar que morir de fam era una mica fort i va buscar pels voltants per si hi trobava alguna cosa per poder menjar.

De l’arbre, sota el qual s’havia quedat adormit, penjaven unes figues madures i d’aspecte deliciós; s’hi enfilà per collir-ne unes quantes i en va tastar unes d’exquisides; després es dirigí al rierol per apagar la set però, quin horror! Quan en el mirall de l’aigua veié la seva imatge amb unes orelles enormes i un nas gros i llarg enganxats al cap! Es posà les mans a les orelles desconcertat i, la veritat és que feien més d’una vara de llarg.

—M’he guanyat orelles d’ase! ¾va dir cridant¾ Això em passa per haver tractat la meva

sort com un ruc, a cops de guitza.

Caminà capficat per entre els arbres fins que va tornar a tenir gana i, com que no trobà res més, hi va haver de posar remei tibant una altra vegada figues de la figuera. En acabar es va voler amagar les orelles sota el turbant, per tal de no tenir un aspecte tan còmic, i va notar com si se li haguessin encongit. Se’n tornà corrents al rierol per comprovar-ho i, sí! Era veritat, les orelles eren de la mida que havien de ser i ja no tenia aquell nas gros i deforme. Llavors va ser quan ho va entendre tot; de la primera figuera havia rebut el nas i les orelles gegants i la segona figuera els havia fet desaparèixer; estava content d’haver après que el seu bon destí li tornava a donar un cop de mà per ajudar-lo a trobar la sort. Va collir figues de les dues figueres, tantes com en podia portar, i se’n tornà cap a la ciutat d’on havia hagut de marxar feia poc. De camí es va parar al primer poblet, que va passar, per posar-se un altra roba, de manera que no el poguessin conèixer, i no trigà gaire a arribar a la ciutat, on vivia aquell rei que l’havia desterrat.

Aquella era una època en què la fruita madura encara anava escassa; en Muck petit es va col·locar al costat del portal de palau, perquè sabia prou bé que el Mestre Cuiner hi solia comprar llaminadures poc freqüents per a la taula reial. En Muck no va haver d’esperar gaire estona per veure sortir el Mestre Cuiner a donar un cop d’ull. El cuiner va examinar els productes dels venedors que hi havia pels voltants del portal de palau. Per fi, es va fixar en el cistell d’en Muck.

—Ah, aquí tenim un mos excepcional ¾va dir¾, que segur plaurà molt a sa majestat. Quan en vols per tot el cistell?

En Muck petit en va demanar un preu raonable i de seguida es van posar d’acord. El Mestre Cuiner va passar el cistell a un esclau i continuà el que estava fent; en canvi en Muck petit s’esquitllà d’aquell lloc, perquè ja s’imaginava que quan comencessin a passar coses als caps de la cort, el voldrien enxampar i castigar per haver-los venut les figues.

El rei era a taula i estava de molt bon humor, i omplia el seu Mestre Cuiner d’elogis pels plats que cuinava i per la disposició de buscar-li sempre les coses més saboroses; el Mestre Cuiner, el qual encara li tenia reservada aquella gormanderia que ja sabem, li somreia satisfet i content i només de tant en tant deixava anar alguna cosa com ara: ‘el més bo és al final’ o ‘ja veureu, ja veureu’. D’aquesta manera les princeses es van anar encuriosint per saber què més els portaria el mestre cuiner, i quan els va deixar aquell bé de Déu de figues damunt la taula, tots els presents van deixar anar un ‘oooh’ unànime d’admiració.

—Que madures! I, que apetitoses! ¾va dir el rei en veu alta¾ Mestre Cuiner, ets tot un personatge i et mereixes tota la nostra estima!

I, mentre ho deia, el rei en persona es va posar a repartir parsimoniosament aquella menja exquisida que tenia damunt la taula. A cada príncep i a cada princesa, n’hi van tocar dues; a les dames de la cort, i als Visirs i els Agàs, una, les que van sobrar se les va posar al davant i les va devorar amb delit.

—Però, que Déu ens empari, què t’ha passat, pare? ¾va cridar de cop la princesa Amarza.

Tothom es va mirar el rei bocabadat. Del cap li penjaven unes orelles colossals, i un nas impressionant li baixava fins damunt de la barbeta; a més, tots es van anar mirant els uns als altres amb horror i estupor: tots estaven ‘adornats’ si fa no fa de la mateixa manera.

Us podeu imaginar el pànic que s’apoderà de la cort! Immediatament van enviar a buscar tots els metges de la ciutat; n’hi van anar una munió i van receptar píndoles i pocions, però les orelles i els nassos no es movien. Van operar un dels prínceps, però les orelles li van tornar a créixer.

En Muck, des del seu amagatall, s’havia anat assabentant de totes les notícies i va decidir que ja havia arribat el moment d’actuar. Amb els diners que havia cobrat de vendre les figues, s’havia proveït d’una disfressa per fer-se passar per savi i amb una barba llarga de pèl de cabra va acabar d’arrodonir el camuflatge. Va agafar un sac ple de figues i se n’anà al palau reial a oferir els seus coneixements en medicina. D’entrada, no se l’acabaven de creure, però després d’haver convidat un dels prínceps a menjar una figa, que li va deixar el nas i les orelles com les tenia abans, tothom volia fer-se visitar per aquell metge foraster.

Però, va ser el rei, qui li va agafar la mà sense dir res i se’l va emportar cap a les seves habitacions. Un cop hi van ser, va obrir una porta que donava a la cambra del tresor, i va fer un senyal al Muck que el seguís.

—Aquí hi tinc els meus tresors ¾va dir el rei¾. Agafa el que vulguis, el que sigui, t’ho concedeixo, si m’alliberes d’aquesta desgràcia ignominiosa.

Per al Muck petit, aquelles paraules eren com música celestial. Només entrar a la cambra, ja havia vist les seves babutxes i, també, el bastonet al costat. Tanmateix, va donar un volt pel lloc fent com aquell que volgués admirar els tresors del rei. Just quan va arribar on eren les babutxes, s’hi ficà decidit, agafà el bastonet, es tibà la falsa barba i mostrà a l’atònit rei la coneguda fesomia d’en Muck desterrat.

—Ets un rei traïdor ¾li va dir¾, perquè pagues els teus servidors fidels amb ingratitud. Per càstig, ja et pots quedar amb aquesta cara de monstre que te l’has ben guanyada i, les orelles, te les deixo perquè te’n recordis cada dia, d’en Muck petit..

Un cop va haver dit això, es va girar i va sortir per la porta cames ajudeu-me i el rei no va tenir ni temps de demanar ajuda que en Muck petit ja havia desaparegut.

Des d’aleshores no li fa falta res, al Muck petit, tanmateix, viu sol perquè la gent el menysprea. Amb totes aquestes experiències ha esdevingut un home savi, el qual, tot i la seva aparença estrafolària, ha de merèixer la teva admiració, Muley, en comptes de les teves burles.

Aquesta és la història que em va explicar el pare. Li vaig dir que em penedia del meu comportament groller amb aquell petit bon home i el pare em va fer pagar l’altra meitat del càstig que m’havia imposat. Jo vaig explicar el meravellós destí del petit als meus companys, i el vam arribar a estimar tant que no el vam insultar mai més. Al contrari, el vam respectar mentre va viure i, davant seu, sempre ens vam comportar tan correctament com si estiguéssim davant d’un jutge o d’un conseller.

 

Els viatgers van decidir fer un descans en aquell campament de caravanes, per tal d’estar preparats, tant ells com els animals, pel proper viatge. La gresca del dia anterior va continuar durant tot aquell dia i es van divertir jugant a tota mena de jocs i, en havent sopat, no es van pas oblidar de recordar al cinquè mercader, Ali Sizah, que fes el que li tocava fer i expliqués una història. Ell respongué que en la seva vida no li havien passat tants esdeveniments extraordinaris com per explicar res, per això els contaria alguna cosa diferent, com ara: El conte del fals príncep.



[i] Nicea: ciutat antiga de Bitínia, actualment Íznik.

 

Continuarà...