LA HISTÒRIA D'EN MUCK PETIT | |||
|
|||
A
Nicea[i],
la ciutat del meu pare, hi vivia un home que li deien en Muck
petit. Me’n recordo bé, tot i que jo era molt petit aleshores,
a més, va ser la causa que una vegada el meu pare m’estomaqués
de valent. En Muck petit ja era un home vell quan jo el vaig
conèixer; tanmateix, només feia uns tres o quatre peus d’alçada
i, d’aquí, que tingués un aspecte curiós, perquè els seu cos,
tan petit i delicat com era, havia de carretejar un cap molt
més gros i pesat que el de l’altra gent. Vivia tot sol en una
casa gran i, fins i tot, es feia el menjar ell mateix. A més,
si no hagués estat perquè al migdia es veia sortir un vapor
dens de casa seva, a la ciutat ningú no hauria sabut si estava
mort o viu perquè només sortia de casa un cop cada quatre setmanes.
Amb tot, al vespre solia anar amunt i avall per la teulada,
encara que des del carrer feia l’efecte que era el seu cap gros
tot sol, el que voltava per allà a dalt. Jo
i els meus companys érem uns galifardeus entremaliats, que
ens agradava fer broma i escarnir tothom; per això, el dia
que en Muck petit sortia, per a nosaltres era com un dia de
festa. El dia que tocava, ens reuníem davant de casa seva
i ens esperàvem fins que sortia. Quan s’obria la porta i sortia,
primer el seu cap gros embolicat amb aquell turbant encara
més gros; després, quan el seguia la resta d’aquell cosset,
abillat amb una gel·laba gastada, pantalons bombatxos i una
faixa ample d’on penjava una daga llarga, tan llarga que no
se sabia si en Muck penjava de la daga o la daga penjava d’en
Muck, doncs, quan sortia amb aquesta fila, fins l’aire ressonava
amb el nostre crit de benvinguda: tiràvem les gorres enlaire
i ballàvem com bojos al seu voltant. Això
no obstant, en Muck petit ens saludava amb formals copets
de cap i passava pel carrer a pas lent: i, en fer-ho, arrossegava
els peus, perquè anava calçat amb unes babutxes grans i amples
com jo no n’havia vist mai cap altres. Nosaltres, bordegassos,
sempre corríem al seu darrere cridant:
—M’han
dit que t’has burlat d’en Muck petit? ¾va dir el pare molt seriosament¾ T’explicaré la història d’aquest tal Muck i segur que no tornaràs a riure-te’n;
però abans, i després que te l’expliqui, hauràs de rebre l’habitual. L’habitual volia dir que m’atansaria les
calces a les anques amb vint-i-cinc surres, cosa que feia
amb passió. Aquella vegada va agafar el canó de la pipa, el
va assegurar a la cassoleta i em va estovar amb més ganes
que no havia fet mai. Quan
em va haver donat els vint-i-cinc assots, em va ordenar que
parés atenció i em va explicar allò d’en Muck
petit: El
pare d’en Muck petit es deia Mukrah i, tot i que era pobre,
estava molt ben considerat a Nicea. Va viure gairebé d’una
manera tan solitària com més endavant ho va fer el seu fill,
a qui no suportava perquè li feia vergonya la seva estatura
i, per això, el va deixar créixer en la ignorància. Amb tot,
quan tenia setze anys en Muck petit era un noi alegre i el
seu pare, un home seriós, li retreia que fos tan infantil,
de tan totxo i enjogassat com era. Però
un dia el vell va tenir una mala caiguda, a causa de la qual
va morir i va deixar en Muck petit sol i ignorant. Els eixuts
familiars, els quals devien més al difunt del que podien comptar,
van fer fora de casa el pobre petit i el van convèncer d’anar
pel món a buscar-se la sort. En Muck petit va respondre que
ja estava a punt per fer-ho i només els va demanar el vestit
del seu pare, el qual li van concedir. El seu pare havia estat
un home gros i cepat i, per això, aquella roba no li anava
gens bé al petit. Però ell sabia com arreglar-ho: va tallar
el que li sobrava de llarg i es va posar el vestit. No es
va adonar que també calia arreglar-lo d’amplada, d’aquí ve
aquest aspecte seu tan anormal; el gran turbant; la faixa
ampla; els bombatxos balders; la gel·laba blava; amb tot això
que va heretar del seu pare i que, des d’aleshores, porta
sempre posat i amb la llarga espasa de Damasc, també del pare,
ficada a la faixa, va agafar un tros de bastó i es va dirigir
cap la porta de la ciutat. Va
caminar content tot el dia, perquè havia sortit a buscar-se
la sort; si veia un tros de vidre lluint al sol, se’l guardava
convençut que es convertiria en el diamant més bonic. Veia
de lluny la cúpula d’una mesquita flamejant com el foc, i
per a ell era el mar brillant com un mirall i se n’hi anava
corrents i content, perquè es pensava que havia arribat a
una terra de meravelles. Però, ai! Tots aquells miratges desapareixien
en acostar-s’hi i per poc ni s’adona que estava cansat i que
els budells li roncaven de fam i, una mica més i va a parar
a la terra dels morts de gana. D’aquesta manera va viatjar
durant dos dies amb gana, preocupació i desesper per trobar
la seva sort; l’únic aliment que prenia eren fruites del bosc
i el terra dur li feia de llit. Al
matí del tercer dia, va veure una ciutat des del capdamunt
d’un turó. Les teules il·luminades per la claror de la mitja
lluna semblaven banderetes escalaixant-se per damunt de les
cases i invitant-lo a acostar-s’hi. Meravellat, s’estigué
una estona quiet contemplant la ciutat i els seus voltants.
‘Sí, aquí en Muck petit,
hi trobarà la sort’ i, tan cansat com estava i tot, va
fer una capitomba: ‘allà’ o ‘enlloc’. Va fer el cor fort i es dirigí a la ciutat. Però, encara
que semblava que no era gaire lluny, no hi va arribar fins
al migdia, perquè les seves curtes cames no podien seguir
l’amo que de tant en tant havia d’aturar-se a descansar a
l’ombra d’una palmera. Finalment va arribar a la porta de
la ciutat; es va posar bé la gel·laba, es va nuar el turbant;
es va cenyir la faixa ben ampla i es va entravessar l’espasa
més bé; llavors es va treure la pols de les babutxes i va
entrar, valent, pel portal de la ciutat. Ja
havia caminat per uns quants carrers, però ningú no li havia
obert cap porta, ni ningú l’havia cridat com ell s’ho havia
imaginat: ‘Muck petit, entra i menja i beu i deixa descansar
els peuets!’. Justament
s’estava mirant amb delit un casalot gran quan es va obrir
una finestra i s’hi va abocar una vella que va dir amb veu
cantussera:
Un
cop ja era dalt de l’escala, va ensopegar amb aquella dona
vella que havia vist a la finestra. La vella se’l va mirar
malhumorada i li va demanar què volia. —Has
convidat tothom a menjar farinetes ¾va respondre en Muck petit¾, i com que jo tinc tanta gana, doncs també he vingut. La
vella per poc es peta de riure, i llavors li va dir: —I
doncs, d’on es aquest noiet tan atrevit? Tota la ciutat sap
que només cuino per als meu gats i que, de tant en tant, convido
els seus companys del veïnat, com has pogut comprovar. En
Muck petit va explicar a la vella el que havia hagut de passar
d’ençà de la mort del seu pare i li va demanar que el deixés
menjar amb els gats només per aquell dia. La dona, que s’havia
divertit d’allò més escoltant les desventures del petit, li
va permetre ser el seu hoste i el va fer menjar i veure a
cor què vols. Quan va estar ben tip i satisfet, la dona se’l
va quedar mirant una estona i després li va dir: —Muck
petit queda’t amb mi i sigues el meu criat! No tens gaire
feina i bé que te’n deu fer falta. En
Muck petit, a qui havien agradat prou les farinetes dels gats,
hi va estar d’acord i, d’aquesta manera, va entrar al servei
de la senyora Ahavzi. La seva feina era peculiar i no gaire
pesada. Aleshores, la senyora Ahavzi tenia dos gats i quatre
gates; en Muck petit els havia d’untar amb cremes molt cares
i de raspallar el pèl cada matí; quan la senyora sortia, havia
de vigilar els gats; a l’hora dels àpats, els havia de preparar
els plats i, al vespre, els havia d’instal·lar en coixins
de seda i de tapar amb edredons de vellut. A la casa també
hi havia alguns gossets als quals també havia de servir, encara
que sense fer tants compliments com amb els gats, als quals
la senyora Ahavzi tractava com si fossin fills seus. Per cert,
en Muck hi feia una vida tan solitària com a casa del seu
pare, ja que, a part de la senyora, no veia res més que gats
i gossos tot el dia. Al
Muck petit li van anar bé les coses durant força temps; sempre
tip i amb poca feina, i la vella senyora semblava que n’estava
satisfeta. El que passa és que, de mica en mica, els gats
se’l van començar a rifar; quan la vella sortia, saltaven
com esperitats per tota l’habitació, es dedicaven a tirar-se
coses i trencaven les peces de vaixella que es trobaven pel
mig. Ara, tot era sentir que la senyora pujava l’escala, que
ja es comportaven ben a l’inrevés: s’ajeien als seus coixins
i remenaven la cua com si no hagués passat res. Llavors, quan
trobava tot aquell enrenou a la seva habitació, la senyora
Ahavzi s’enfurismava d’allò més i li donava la culpa de tot
al Muck. Ell bé prou que havia intentat defensar-se, però
ella feia més cas dels gats, amb aquella pinta d’innocents,
que no pas del seu criat. En
Muck petit estava molt trist de no haver trobat tampoc la
seva sort en aquella casa i va decidir unilateralment deixar
de servir-hi. En la primera part del viatge, ja havia après
que viure sense diners era dur i va resoldre procurar-se d’alguna
manera la paga que la mestressa li havia promès i que no li
havia donat. A casa de la senyora Ahavzi hi havia una habitació,
que sempre estava tancada, l’interior de la qual no havia
vist mai. Tanmateix, sovint havia sentit que la senyora hi
trastejava, i ell hauria donat la vida per saber què hi amagava.
Aleshores, mentre pensava en diners per marxar, se li va acudir
que la senyora hi devia tenir tresors secrets. Però la porta
estava sempre tancada amb pany i clau i, en aquelles condicions,
no hi tenia res a fer. Un
matí, que la senyora Ahavzi havia sortit, un quisso, al qual
la senyora tractava a puntades de peu, però a qui en Muck
feia molts bons tractes i carantoines, el va tibar pel camal
dels bombatxos, i li va fer entendre que el seguís. En Muck,
a qui agradava molt jugar amb el gosset, el va seguir i va
advertir que el quisso l’havia portat fins al davant d’una
porta petitona, que mai no havia vist abans i que donava a
l’habitació de la senyora Ahavzi. La porta estava ajustada.
El gosset hi va entrar i en Muck el va seguir i sí que en
va estar de content, quan es va adonar que estava dins l’habitació
que feia temps era l’objecte del seu desig. Va
ficar el nas per tot arreu per si hi trobava diners, però
no. Només hi va trobar vestits vells i plats i vaixelles de
formes espaterrants col·locats per tota l’habitació. Una d’aquestes
peces cridava l’atenció d’una manera especial. Era de cristall
i adornada amb unes elegants figures tallades. La va agafar
i se la va mirar de totes bandes. Però, oh, quin horror! No
s’havia adonat que tenia una tapa només posada a sobre i sense
enganxar. La tapa va caure a terra i es va trencar en mil
trossets. En
Muck petit es va quedar una bona estona allà dret, mort de
por. Ara sí que estava decidit el seu destí, ara havia de
tocar el dos, si no, la vella el mataria. En un moment va
tenir el viatge decidit i només va voler donar un últim cop
d’ull per si alguna de les pertinences de la senyora Ahavzi
li podia ser útil pel trajecte. Llavors va ficar els ulls
en un parell de babutxes grosses i resistents; no eren gaire
maques, però les seves ja no resistirien cap altre viatge;
a més, en ser aquelles més grosses que les que portava posades,
tothom es fixaria que s’havia tret les sabatetes de quan era
petit. Així, doncs, es va treure les seves petitones i es
va ficar dins de les grosses. També li va cridar l’atenció
un bastó de passeig amb un cap de lleó tallat al mànec, el
qual li va semblar que, en aquell racó, poca feina hi feia,
per això el va agafar i va sortir com un llamp. Se’n
va anar corrents a la seva habitació, es posà la gel·laba,
es lligà el turbant del seu pare, es cenyí l’espasa a la cintura
i fugí, tan de pressa com li ho permetien les seves cames,
d’aquella casa i de la ciutat. Fora de la ciutat, encara va
córrer més, per por de la vella, fins que ja gairebé no podia
dir ni guixa. En tota sa vida no havia corregut mai tant.
Era com si no pogués parar de córrer, perquè una força invisible
l’hi empenyia. Finalment es va adonar que aquella dèria de
córrer devia tenir alguna relació amb les babutxes, perquè
només feien que tirar endavant arrossegant-lo. Va provar de
parar-se de totes maneres sense cap èxit; llavors, desesperat,
es va escridassar, a ell mateix, d’aquella manera que s’escridassa
les mules: —Sooo, altooo, sooo! ¾i les babutxes es pararen, i en Muck es deixà
anar a terra extenuat. Les
babutxes li van agradar extraordinàriament. Per fi, amb el
seu esforç, s’havia guanyat alguna cosa que el podria ajudar
en l’operació de recerca de la seva sort pel món. Tan content
i tot va dormir com un soc d’esgotament, perquè el menut cos
d’en Muck petit, que havia de carretejar un cap tan pesat,
no ho resistia. En
somnis, se li va aparèixer el quisso, que l’havia ajudat a
trobar les babutxes a casa de la senyora Ahavzi, i li digué: —Estimat
Muck, encara no coneixes del tot com s’han d’utilitzar les
babutxes; sàpigues que si les pessigues tres vegades al taló,
et portaran volant allà on tu vulguis, i amb el bastonet podràs
trobar tresors perquè, on hi hagi or enterrat, donarà tres
cops a terra i, si hi ha plata, n’hi donarà dos. Aquest
va ser el somni que va tenir en Muck petit. Aleshores, en
despertar-se, va rumiar en aquella revelació meravellosa i,
acte seguit, va decidir comprovar-la. Es va calçar les babutxes,
va aixecar una mica el peu per començar-les a pessigar. Qui
hagi vist alguna vegada, l’habilitat que es necessita per
fer aquesta operació, amb unes babutxes enormes, tres vegades
seguides, llavors no trobarà estrany que en Muck petit no
aconseguís fer-ho a la primera. I encara més, si un considera
que havia de moure la feixuga testa, ara cap aquí, ara cap
allà. El
pobre petit va caure de morros més d’un cop, però no es va
desanimar i no va parar fins que ho aconseguí. Va sortir que
els talons li voltaven com una roda: volgué anar a la propera
gran ciutat, doncs les babutxes vogaren enlaire i corregueren
entremig dels núvols, a la velocitat del vent, i en Muck petit
no tingué ni temps d’adonar-se com havia estat, que ja es
va trobar dins d’un gran mercat ple de paradetes i de gent
atrafegada anant amunt i avall. Ell també circulava cap aquí
i cap allà per sota la gent, però aviat li va semblar convenient
dirigir-se a un carrer menys transitat, perquè al mercat ara
li havien trepitjat una babutxa i li havia anat d’un pèl que
no cau, ara ensopegava amb uns i altres amb l’espasa que li
puntejava pel costat, i havia de vigilar tota l’estona. En
Muck petit va parar-se a considerar seriosament per on havia
de començar, per poder-se guanyar algunes monedes. Es veritat
que tenia un bastonet que li indicaria tresors amagats però,
ara mateix, com ho havia de saber ell quin era el lloc adequat
per indicar-li on hi havia or i plata? D’altra banda, si no
hi havia cap més remei, també podia pidolar, però tenia el
seu amor propi. Finalment, li va venir a la memòria la velocitat
dels seus peus. Pot ser, va pensar, les babutxes serien la
solució per guanyar-se el pa, i va resoldre buscar feina de
corredor. Va deduir que el rei d’una ciutat com aquella devia
pagar molt bé als seus corredors, per això va preguntar cap
on queia el palau. Sota la porta del palau hi havia un guarda
que li va demanar què hi buscava en aquell lloc. Com que li
va respondre que hi anava a buscar feina, el guarda li va
indicar on era l’encarregat dels esclaus. Li va dir què buscava
a l’encarregat i li va demanar que li proporcionés un lloc
entre els missatgers del rei. L’encarregat se’l va mirar de
dalt a baix, i li va dir: —Què
dius ara? Amb aquests peuets, que no fan ni un pam, vols ser
corredor del rei? Ja pots tocar el dos, que no estic aquí
per perdre el temps amb el primer boig que passi. Però
en Muck petit li va assegurar, que la seva sol·licitud havia
de ser tinguda seriosament en compte i que es veia amb cor
de desafiar el més veloç. A l’encarregat li va fer molta gràcia
tot plegat. Li va dir que estigués a punt per córrer aquella
mateixa tarda, el va enviar a la cuina i va fer que li donessin
menjar i veure a dojo. El
rei era un home jovial, per això va estar encantat que l’encarregat
dels esclaus hagués retingut en Muck petit per divertir-se
una estona. Va ordenar que organitzessin la carrera en un
prat que hi havia darrere els edificis del castell, perquè
ell i la seva cort ho poguessin veure amb comoditat, i va
recomanar que fessin molta atenció al nan. El rei va anunciar
l’espectacle, que podrien veure aquella tarda, als prínceps
i princeses; aquests ho van dir als seus criats; a la tarda
l’expectació ja era enorme, i tots els que van poder van sortir
en tromba en direcció al prat, on havien muntat unes tanques
per tal de facilitar l’assistència a l’espectacle de veure
córrer aquell milhomes. Quan
el rei, acompanyat dels seus fills i filles, es va haver instal·lat
al lloc de les tanques, en Muck petit va sortir al camp i
va fer una reverència, summament elegant, a les autoritats.
La multitud va fer un crit d’entusiasme en veure-ho, perquè
no havien vist mai ningú amb aquella pinta: el cos petit amb
el cap gros, la gel·laba i els bombatxos amples, la espasa
llarga ficada a la faixa ampla, aquells peuets dins d’aquelles
babutxotes, no! Era una visió massa còmica per no petar-se
de riure. Tanmateix, en Muck petit no es va deixar intimidar
per aquelles rialles. Es va quedar allà dret i satisfet, repenjat
al bastonet i esperant el seu contrincant. Tal com li havia
demanat el mateix Muck, l’encarregat dels esclaus havia triat
el millor corredor, el qual va arribar, es va col·locar davant
d’en Muck i, junts, van esperar el senyal de sortida. Llavors,
tal com estava estipulat, la princesa Amarza va fer un gest
amb el vel, i els corredors van sortir disparats, com dues
fletxes dirigides al mateix objectiu. Des
de bon començament, el competidor d’en Muck va agafar un avantatge
considerable però, amb l’estratagema de les babutxes, en Muck
de seguida el va atrapar, el va avançar i ja feia estona que
l’esperava a la meta, quan va arribar l’altre esbufegant.
Els espectadors, fascinats i sorpresos, van quedar uns moments
estupefactes, però quan el rei va començar a aplaudir, la
multitud va esclatar i tots cridaven: —Visca
en Muck petit! Ha guanyat la cursa! Mentrestant,
havien acompanyat al Muck petit davant del rei. Aleshores
se li va tirar als peus i li va dir: —Gran
i poderós senyor rei, aquí només us he fet una demostració
de les meves habilitats; el que jo vull es que em feu un lloc
entre els vostres corredors! Però
el rei li va respondre: —No, tu has de ser el meu corredor personal
i has d’estar sempre al meu costat, estimat Muck. Cada any
et donaran un salari de cent peces d’or i menjaràs a la taula
dels meus servidors privats. Així
va ser com en Muck es va pensar que havia trobat la sort que
buscava feia tant temps, i es va posar content i de bon humor.
També va gaudir dels favors del rei, perquè era a ell a qui
donava els encàrrecs més secrets i urgents, els quals realitzava
amb la més estricta puntualitat i la més increïble rapidesa. Però
no queia gaire simpàtic a la resta de servidors del rei, perquè
no els feia gaire gràcia veure aquell nan sota la protecció
del seu rei que, a més, no entenien com podia córrer tan de
pressa,. Per aquest motiu conspiraven contra ell per enfonsar-lo;
però tot era inútil davant l’enorme confiança que el rei tenia
al seu Corredor Major de la Cort, que és la categoria a què
l’havien ascendit en tan poc temps. En
Muck, a qui aquell enrenou al seu voltant no li passava desapercebut,
no va maquinar cap mena de venjança, perquè tenia massa bon
cor. No. Només runiava la manera de ser més estimat i necessari
als seus enemics, llavors va recordar el bastonet que, en
tenir tanta sort, havia deixat una mica oblidat. Va pensar
que si trobava algun tresor, els senyors serien més amables
amb ell. Alguna
vegada havia sentit dir que el pare del rei actual enterrava
molts dels seus tresors, quan l’enemic atacava les seves terres;
també havia sentit dir que s’havia mort abans de poder fer
partícip del secret al seu fill. Des d’aleshores en Muck portava
sempre el bastó a sobre, amb l’esperança que algun dia passaria
pel lloc on estava enterrat el tresor del rei anterior. Un
dia al vespre, passejava casualment per un indret apartat
del castell, per on no passava gaire sovint i, de sobte, el
bastó se li va escapar de la mà bruscament i va donar tres
cops a terra. Ja sabia què volia dir allò, per això es va
treure l’espasa, va fer un senyal en els arbres que hi havia
al voltant i va tornar sense fer-ne mullader. Es va proveir
d’una pala i va esperar que es fes fosc. La
recerca del tresor el va fer treballar més que no s’havia
pensat. Tenia els bracets massa dèbils per remenar una pala
tan grossa i feixuga i, ja devia fer dues hores ben bones
que cavava i amb prou feines si havia fet un forat de dos
peus de fondària. Per fi va ensopegar amb alguna cosa dura,
que feia soroll de ferro. Va cavar amb més ganes i aviat va
tenir desenterrada una gran tapa metàl·lica; va saltar dins
el forat per mirar què hi havia sota aquella tapa i hi va
trobar una àmfora gran plena a vessar de monedes d’or, però
tenia tan poca força que no podia treure aquella gerra del
forat, per tant, se’n va ficar tantes com va poder dins els
bombatxos, dins la faixa i, fins i tot, se’n va omplir la
gel·laba. Les que van quedar les va tornar a tapar amb molta
cura. Es va tirar tot allò a l’esquena. Realment, si no hagués
tingut les babutxes, no s’hauria pogut moure de lloc de tant
que li pesaven les monedes. Talment, va poder entrar a la
seva habitació, sense que ningú el veiés, i amagar aquell
or sota els coixins del sofà. Quan
es va veure en possessió de tant or, li va semblar que les
coses canviarien i que tindria més partidaris i es guanyaria
les simpaties dels enemics de la cort. En això de seguida
es notava que el bon Muck no havia rebut una educació adient,
sinó no s’hauria fet il·lusions de guanyar amics amb les monedes
d’or. Tant de bo que en aquell moment se li hagués acudit
pessigar les babutxes i tocar el dos ell i la seva gel·laba
carregada d’or! L’or
que va començar a gastar a mans vessades, va despertar l’enveja
de la resta de criats del castell. El Cuiner Major, Ahuli,
va dir: —És
un falsificador. L’encarregat
dels esclaus, Achmet, va dir: —Els
ha estafat al rei. Archaz,
el Tresorer Major, el seu enemic més fort i a qui, de tant
en tant, agradava prendre una picossada de la caixa reial,
va dir directament: —Els
ha robat. I,
per estar-ne segurs, es van reunir en assemblea i un dia Korchuz,
el Coper Major, es va presentar davant del rei trist i afligit.
Va fer que la seva aflicció fos tan evident que el rei li
demanà que li passava. —Ai
¾va respondre ell¾, estic trist, perquè he perdut el favor del meu
senyor. —Què
t’empatolles ara tu, amic Korchuz? ¾va replicar-li el rei— Des de quan he deixat
d’il·luminar-te amb el sol del meu favor? El
Coper Major li respongué que estava omplint d’or el Corredor
Major i que no donava res al seu fidel servidor. El
rei va quedar molt sorprès amb aquella notícia i li va fer
explicar la història de la disbauxa de diners que feia en
Muck petit. I va ser fàcil pels conspiradors fer sospitar
al rei que en Muck d’alguna manera robava l’or de la cambra
del tresor. Al Tresorer Major, li va venir tot com anell al
dit, ja que no li agradava gaire haver de retre comptes. De
resultes d’això, el rei va donar l’ordre de vigilar confidencialment
tot el que fes en Muck per, si fos possible, sorprendre’l
en delicte flagrant. Llavors
quan a la nit, d’aquell dia desafortunat, en Muck petit es
va veure la bossa gairebé buida a causa de la seva generositat
i va agafar la pala i es va esmunyir del castell per anar
a buscar més provisions del seu tresor amagat, el van seguir,
des d’una distància prudencial, els vigilants a les ordres
del Cuiner Major Ahuli i d’Archaz, el Tresorer Major i, just
en el moment que anava a posar l’or de la gerra dins la gel·laba,
se li van tirar al damunt, el van lligar i el van portar immediatament
davant del rei. El
rei, a qui, a més, no li va fer cap gràcia que li trenquessin
el son, va rebre el pobre Corredor Major del regne de molt
mal humor i el va interrogar tot seguit. El que havia tret
de la gerra feia molt volum i, juntament amb la pala i la
gel·laba plena de monedes, ho van deixar als peus del rei.
El Tresorer Major va dir que ell i els seus vigilants havien
sorprès en Muck quan enterrava la gerra. Per
això, el rei va interrogar l’acusat per si era veritat i saber
d’on havia tret tot aquell or que havia enterrat. En
defensa de la seva innocència, en Muck petit va dir que havia
descobert aquella àmfora al jardí i que ell no la volia en-terrar,
sinó que la volia des-enterrar. Tots
els presents van esclatar de riure per aquella excusa; però
el rei, a qui aquella descarada argumentació l’havia tret
de polleguera, va dir cridant: —Quin
pocavergonya! Que vols tractar el teu rei d’estúpid, amb aquestes
solemnes mentides, a sobre d’haver-lo robat? Tresorer Major,
Archaz! T’ordeno que em diguis si aquesta suma de diners és
la mateixa que s’ha trobat a faltar a les meves arques! El
Tresorer Major va respondre que n’estava molt segur que, des
de feia un cert temps, tant, i encara més, era el que faltava
de les arques reials, i que juraria que aquella suma era la
que hi faltava. Llavors
el rei ordenà que portessin en Muck petit encadenat a la torre
i va entregar l’or al Tresorer Major, perquè el tornés a les
arques. Aquest, satisfet que tot hagués sortit tan bé, va
agafar l’or i se’n va anar a comptar-lo a casa seva, i el
molt bergant no va informar mai de la nota que hi havia al
fons de la gerra i que deia: L’enemic
ha inundat les meves terres, per això he enterrat part del
meu tresor en aquest lloc; el càstig de la maledicció caigui
damunt d’aquell que el trobi i no el lliuri de seguida al
meu fill! Rei Sadi.’ En
Muck petit reflexionava entristit a la masmorra; sabia que
el càstig per robar al rei era la pena de mort, i també sabia
que no podia desvetllar el secret del bastó perquè tenia por,
amb raó, que li robessin junt amb les babutxes. Les babutxes
desgraciadament no li servien de res perquè estava encadenat
a la paret de la masmorra i, per molt que es turmentés, no
hi havia manera de poder-se’n sortir. Quan el segon dia li
van notificar la pena de mort, va pensar que realment valia
més ser viu sense el bastó màgic que no pas mort amb el bastó.
Va demanar audiència al rei per poder-li explicar un secret,
i el rei la hi va concedir. Al
principi, el rei no se’n fiava gens de tot allò que li deia,
però en Muck petit li va prometre que li ho demostraria si
el corresponia commutant-li la pena de mort. El rei li va
donar la seva paraula i va fer enterrar una mica d’or, sense
que en Muck veiés on, i llavors va ordenar-li que el busqués
amb el bastonet. No va trigar gaire a trobar-lo, perquè el
bastó es comportà com calia i de seguida saltà i picà tres
vegades a terra. A l’instant, el rei es va adonar que el seu
tresorer l’havia enganyat i, com és costum a l’Orient, va
fer-li enviar un cordó de seda perquè es pengés ell mateix. Al Muck petit, li va dir: —T’he
promès que et commutaria la pena de mort, però em fa l’efecte
que encara tens algun altre secret per explicar-me i, per
tant, et deixaré a cadena perpètua si no m’expliques com és
que pots córrer tan de pressa. En
Muck petit, a qui amb l’única nit que havia passat a la torre
ja n’havia tingut ben bé prou, va confessar que tot el secret
estava en les babutxes, però no li va dir res de les tres
pessigades al taló. El rei es ficà a les babutxes per provar-ho
i es va posar a córrer com un boig donant voltes pel jardí.
Ell prou que volia parar, però no sabia la manera de fer estar
les babutxes quietes, i en Muck petit, que s’havia ben guanyat
aquesta petita venjança, el va deixar córrer fins que va caure
desmaiat. Quan
el rei va recobrar el coneixement estava molt disgustat amb
en Muck petit per haver-lo deixat córrer fins a perdre la
bufera. —T’he
donat la meva paraula que et commutaria la pena de mort i
et donaria la llibertat, però d’aquí a dotze hores has de
ser fora del meu país, sinó et faré penjar! I
el rei es va guardar les babutxes i el bastonet a la seva
cambra. D’aquesta
manera, en Muck petit se n’anava d’aquelles terres tan pobre
com hi havia arribat i maleint-se ell mateix per haver estat
tan babau; podia haver tingut un càrrec prestigiós a la cort
i en canvi s’havia deixat ben enredar. Per sort, el país d’on
el desterraven no era gaire gran i al cap d’unes vuit hores
ja era a la frontera, encara que el camí se li havia fet bastant
pesat, perquè ja estava acostumat a les babutxes. Un
cop a la frontera, se li va acabar la bona carretera i es
va haver de ficar pels deshabitats boscams, i de buscar-s’hi
un lloc per viure-hi sol, ja que el seu aspecte desagradava
tothom. En va trobar un d’apropiat en una part molt espessa
del bosc i va decidir quedar-s’hi. Un rierol d’aigua clara
envoltat de grans i ombrívoles figueres i l’herba suau com
una catifa, eren com una invitació per quedar-s’hi; es deixà
caure damunt l’herba decidit a no menjar res i esperar la
mort. Rumiant coses tristes sobre la mort, es quedà adormit,
però quan es va despertar i el va començar a turmentar la
gana, va considerar que morir de fam era una mica fort i va
buscar pels voltants per si hi trobava alguna cosa per poder
menjar. De
l’arbre, sota el qual s’havia quedat adormit, penjaven unes
figues madures i d’aspecte deliciós; s’hi enfilà per collir-ne
unes quantes i en va tastar unes d’exquisides; després es
dirigí al rierol per apagar la set però, quin horror! Quan
en el mirall de l’aigua veié la seva imatge amb unes orelles
enormes i un nas gros i llarg enganxats al cap! Es posà les
mans a les orelles desconcertat i, la veritat és que feien
més d’una vara de llarg. —M’he
guanyat orelles d’ase! ¾va dir cridant¾ Això em passa per haver tractat la meva
sort
com un ruc, a cops de guitza. Caminà
capficat per entre els arbres fins que va tornar a tenir gana
i, com que no trobà res més, hi va haver de posar remei tibant
una altra vegada figues de la figuera. En acabar es va voler
amagar les orelles sota el turbant, per tal de no tenir un
aspecte tan còmic, i va notar com si se li haguessin encongit.
Se’n tornà corrents al rierol per comprovar-ho i, sí! Era
veritat, les orelles eren de la mida que havien de ser i ja
no tenia aquell nas gros i deforme. Llavors va ser quan ho
va entendre tot; de la primera figuera havia rebut el nas
i les orelles gegants i la segona figuera els havia fet desaparèixer;
estava content d’haver après que el seu bon destí li tornava
a donar un cop de mà per ajudar-lo a trobar la sort. Va collir
figues de les dues figueres, tantes com en podia portar, i
se’n tornà cap a la ciutat d’on havia hagut de marxar feia
poc. De camí es va parar al primer poblet, que va passar,
per posar-se un altra roba, de manera que no el poguessin
conèixer, i no trigà gaire a arribar a la ciutat, on vivia
aquell rei que l’havia desterrat. Aquella
era una època en què la fruita madura encara anava escassa;
en Muck petit es va col·locar al costat del portal de palau,
perquè sabia prou bé que el Mestre Cuiner hi solia comprar
llaminadures poc freqüents per a la taula reial. En Muck no
va haver d’esperar gaire estona per veure sortir el Mestre
Cuiner a donar un cop d’ull. El cuiner va examinar els productes
dels venedors que hi havia pels voltants del portal de palau.
Per fi, es va fixar en el cistell d’en Muck. —Ah,
aquí tenim un mos excepcional ¾va dir¾, que segur plaurà molt a sa majestat. Quan
en vols per tot el cistell? En
Muck petit en va demanar un preu raonable i de seguida es
van posar d’acord. El Mestre Cuiner va passar el cistell a
un esclau i continuà el que estava fent; en canvi en Muck
petit s’esquitllà d’aquell lloc, perquè ja s’imaginava que
quan comencessin a passar coses als caps de la cort, el voldrien
enxampar i castigar per haver-los venut les figues. El
rei era a taula i estava de molt bon humor, i omplia el seu
Mestre Cuiner d’elogis pels plats que cuinava i per la disposició
de buscar-li sempre les coses més saboroses; el Mestre Cuiner,
el qual encara li tenia reservada aquella gormanderia que
ja sabem, li somreia satisfet i content i només de tant en
tant deixava anar alguna cosa com ara: ‘el més bo és al final’
o ‘ja veureu, ja veureu’. D’aquesta manera les princeses es
van anar encuriosint per saber què més els portaria el mestre
cuiner, i quan els va deixar aquell bé de Déu de figues damunt
la taula, tots els presents van deixar anar un ‘oooh’ unànime
d’admiració. —Que
madures! I, que apetitoses! ¾va dir el rei en veu alta¾ Mestre Cuiner, ets tot un personatge i et
mereixes tota la nostra estima! I,
mentre ho deia, el rei en persona es va posar a repartir parsimoniosament
aquella menja exquisida que tenia damunt la taula. A cada
príncep i a cada princesa, n’hi van tocar dues; a les dames
de la cort, i als Visirs i els Agàs, una, les que van sobrar
se les va posar al davant i les va devorar amb delit. —Però,
que Déu ens empari, què t’ha passat, pare? ¾va cridar de cop la princesa Amarza. Tothom
es va mirar el rei bocabadat. Del cap li penjaven unes orelles
colossals, i un nas impressionant li baixava fins damunt de
la barbeta; a més, tots es van anar mirant els uns als altres
amb horror i estupor: tots estaven ‘adornats’ si fa no fa
de la mateixa manera. Us
podeu imaginar el pànic que s’apoderà de la cort! Immediatament
van enviar a buscar tots els metges de la ciutat; n’hi van
anar una munió i van receptar píndoles i pocions, però les
orelles i els nassos no es movien. Van operar un dels prínceps,
però les orelles li van tornar a créixer. En
Muck, des del seu amagatall, s’havia anat assabentant de totes
les notícies i va decidir que ja havia arribat el moment d’actuar.
Amb els diners que havia cobrat de vendre les figues, s’havia
proveït d’una disfressa per fer-se passar per savi i amb una
barba llarga de pèl de cabra va acabar d’arrodonir el camuflatge.
Va agafar un sac ple de figues i se n’anà al palau reial a
oferir els seus coneixements en medicina. D’entrada, no se
l’acabaven de creure, però després d’haver convidat un dels
prínceps a menjar una figa, que li va deixar el nas i les
orelles com les tenia abans, tothom volia fer-se visitar per
aquell metge foraster. Però,
va ser el rei, qui li va agafar la mà sense dir res i se’l
va emportar cap a les seves habitacions. Un cop hi van ser,
va obrir una porta que donava a la cambra del tresor, i va
fer un senyal al Muck que el seguís. —Aquí
hi tinc els meus tresors ¾va dir el rei¾. Agafa el que vulguis, el que sigui, t’ho
concedeixo, si m’alliberes d’aquesta desgràcia ignominiosa. Per
al Muck petit, aquelles paraules eren com música celestial.
Només entrar a la cambra, ja havia vist les seves babutxes
i, també, el bastonet al costat. Tanmateix, va donar un volt
pel lloc fent com aquell que volgués admirar els tresors del
rei. Just quan va arribar on eren les babutxes, s’hi ficà
decidit, agafà el bastonet, es tibà la falsa barba i mostrà
a l’atònit rei la coneguda fesomia d’en Muck desterrat. —Ets
un rei traïdor ¾li va dir¾, perquè pagues els teus servidors fidels
amb ingratitud. Per càstig, ja et pots quedar amb aquesta
cara de monstre que te l’has ben guanyada i, les orelles,
te les deixo perquè te’n recordis cada dia, d’en Muck petit.. Un
cop va haver dit això, es va girar i va sortir per la porta
cames ajudeu-me i el rei no va tenir ni temps de demanar ajuda
que en Muck petit ja havia desaparegut. Des
d’aleshores no li fa falta res, al Muck petit, tanmateix,
viu sol perquè la gent el menysprea. Amb totes aquestes experiències
ha esdevingut un home savi, el qual, tot i la seva aparença
estrafolària, ha de merèixer la teva admiració, Muley, en
comptes de les teves burles. Aquesta
és la història que em va explicar el pare. Li vaig dir que
em penedia del meu comportament groller amb aquell petit bon
home i el pare em va fer pagar l’altra meitat del càstig que
m’havia imposat. Jo vaig explicar el meravellós destí del
petit als meus companys, i el vam arribar a estimar tant que
no el vam insultar mai més. Al contrari, el vam respectar
mentre va viure i, davant seu, sempre ens vam comportar tan
correctament com si estiguéssim davant d’un jutge o d’un conseller.
Els
viatgers van decidir fer un descans en aquell campament de
caravanes, per tal d’estar preparats, tant ells com els animals,
pel proper viatge. La gresca del dia anterior va continuar
durant tot aquell dia i es van divertir jugant a tota mena
de jocs i, en havent sopat, no es van pas oblidar de recordar
al cinquè mercader, Ali Sizah, que fes el que li tocava fer
i expliqués una història. Ell respongué que en la seva vida
no li havien passat tants esdeveniments extraordinaris com
per explicar res, per això els contaria alguna cosa diferent,
com ara: El conte del
fals príncep. [i] Nicea: ciutat
antiga de Bitínia, actualment Íznik.
Continuarà... |