Vaig néixer a Constantinoble, el meu pare feia de dragoman (intèrpret) a la Porta (de la cort turca) i, molt a prop hi tenia una botiga, de riques essències i teixits de seda, bastant lucrativa. Em va donar una bona educació, d’una part de la qual en va ser ell mateix l’instructor, i l’altra part me la donà fent-me anar a classe amb el nostre capellà. Des del principi va disposar que jo em faria càrrec del seu negoci; tal com ho havia previst, quan vaig tenir més coneixements, i seguint el consell d’un seu amic, va decidir que havia d’estudiar medicina, perquè un metge, com que ha après alguna cosa més que els vulgars xarlatans de mercat, té més possibilitats de fer fortuna a Constantinoble. Per casa nostra hi passaven molts francesos i el meu pare em va fer anar a París, on es podien fer aquells estudis gratuïtament i de la millor manera, amb un francès amb qui va fer amistat; aquest senyor es va oferir a pagar-me el viatge quan tornés a França. El meu pare, que quan era jove també havia viatjat, ho va acceptar i el francès em va dir que havia d’estar preparat al cap de tres mesos. Jo no cabia a la pell de tan content que estava de poder anar a l’estranger i esperava el moment d’embarcar amb candeletes. Per fi, el francès va acabar d’arreglar els seus negocis i es preparava pel viatge. El dia abans de sortir, el pare em va portar a la seva cambra. Hi tenia vestits esplèndids i armes posats damunt la taula. Però el que més em va cridar l’atenció va ser una gran pila d’or, perquè no n’havia vist mai tant de junt. El pare em va abraçar allà mateix i em va dir:

—Mira, fill meu, t’he preparat roba pel viatge. Aquestes armes són teves; són les mateixes que em va donar el teu avi quan jo vaig sortir a l’estranger. Sé que les saps utilitzar; però fes-ho només si t’ataquen i, si es dóna aquest cas, sigues contundent. No tinc un gran patrimoni; ja ho veus, l’he dividit en tres parts: una d’elles és teva, una altra és per a mantenir-me i de reserva, i la tercera, la qual considero un patrimoni sagrat i inviolable, et servirà per quan tinguis un moment de necessitat.

Això és el que em va dir el meu vell pare mentre se li negaven els ulls, potser perquè pressentia que no ens tornaríem a veure.

El viatge va anar bé des de bon principi; acabàvem de posar els peus en terra francesa i al cap de sis dies de viatge ja érem a París. Un cop allà, el meu amic francès em va llogar una habitació i em va aconsellar que anés amb compte amb els diners, que tot plegat ascendien a dos mil tàlers. Vaig viure tres anys en aquella ciutat, i hi vaig aprendre el que ha de saber un bon metge; però mentiria si digués que hi vaig estar a gust, perquè els costums d’aquella gent no m’agradaven; tampoc no hi tenia gaires amics, però els que hi vaig fer eren persones generoses. L’enyorament va acabar afectant-me; en cap moment vaig tenir notícies del meu pare i vaig aprofitar una ocasió favorable per tornar a casa.

Es tractava d’una legació francesa que anava a la Sublim Porta. Em vaig llogar de metge cirurgià del ministre plenipotenciari i vaig tornar feliç a Constantinoble. Però vaig trobar la casa del meu pare tancada i els veïns, astorats de veurem, em van dir que el pare feia dos mesos que s’havia mort. Aquell capellà, que m’havia fet de mestre quan era jove, em va portar la clau de casa; sol i desvalgut vaig entrar a la casa desolada. Ho vaig trobar tot tal com ho havia deixat el pare, només faltava l’or que havia promès que seria per a mi. Vaig demanar al capellà què en sabia i aquest es va inclinar i va dir:

—El vostre pare va morir com un sant home, perquè va llegar el seu or a l’Església.

Allò no ho vaig entendre ni llavors ni ara, però què hi podia fer? No tenia cap testimoni per contradir el capellà i, encara podia estar content que no hagués considerat també la casa i els altres bens com una herència. Aquella va ser la primera desgràcia que em va passar. Des d’aleshores me’n van passar una darrere l’altra. Del meu prestigi com a metge no se’n va assabentar  ningú, perquè em feia vergonya fer de xarlatà i, sobretot, em feien falta les recomanacions del pare, que m’haurien introduït en el món dels rics i de l’aristocràcia, que en aquells moments ja ni es recordava del pobre Zaleukos. Ah, les mercaderies del meu pare no van tenir sortida perquè els clients de sempre ja s’havien dispersat, i els nous es fan de mica en mica.

Quan reflexionava seriosament i desesperat per la meva situació, se’m va acudir que sovint es veien francesos pel meu poble que recorrien el país i venien el gènere als mercats; vaig recordar que a la gent els agradava comprar-los coses a ells, perquè venien de l’estranger i que en aquest tipus de comerç es pot obtenir el cent per cent. Vaig prendre una decisió immediatament. Vaig vendre la casa del meu pare, vaig donar una part dels diners a un bon amic perquè me’ls guardés, i amb la resta vaig comprar coses que a França van escasses, com ara mantons, teixits de seda, ungüents i olis. Vaig llogar un lloc en un vaixell i vaig començar el meu segon viatge a França. Tan aviat vam haver passat els Dardanels, ja vaig tenir la impressió que la sort em tornava a ser favorable. El viatge va ser curt i venturós. Vaig travessar ciutats grans i petites, i arreu vaig trobar clients amb ganes de comprar-me el gènere. El meu amic d’Constantinoble no parava d’enviar-me provisions i dia rere dia em vaig anar fent un patrimoni. Quan em va semblar que ja havia estalviat suficient per arriscar-me a muntar un negoci més gran, me’n vaig anar, jo i tot el gènere, cap a Itàlia. Però, us he de confessar que hi va haver una cosa que no em va ajudar gaire a fer diners: m’havia emportat l’equip de cirurgià per fer alguna cosa més. Quan arribava a una ciutat, posava anuncis que hi havia un metge grec que ja havia curat molta gent; i la veritat és que els meus bàlsams i medicaments em van fer guanyar molt pocs sequins[i].

Bé, doncs finalment vaig arribar a Florència. Tenia la intenció de quedar-me una bona temporada en aquella ciutat, en part perquè m’agradava molt i en part, també, perquè volia descansar una mica de tant rodar món. Vaig llogar uns baixos al barri de Santa Croce i, no gaire lluny d’allà, un parell d’habitacions que, passant per una galeria, donaven a una taverna. Tot seguit vaig repartir anuncis arreu presentant-me com a metge i comerciant: tan aviat vaig tenir obert el local que els clients ja hi van acudir en massa i, si s’esqueia que tenia els preus més alts, doncs encara venia més que els altres, ja que procurava ser agradable i fer-me amic dels clients.

Ja feia quatre dies que m’ho passava bé a Florència quan, una tarda que ja havia tancat la botiga i estava revisant les provisions d’ungüents de les capsetes, com tenia per costum, vaig trobar un full de paper, que no havia vist abans, en una de les capsetes. El vaig obrir i hi vaig trobar una invitació per anar a trobar algú, aquella mateixa nit, a les dotze en punt, a un pont que li diuen Ponte vecchio. Vaig estar rumiant una bona estona qui podia ser aquell que m’invitava d’aquesta manera; com que jo gairebé no coneixia ningú a Florència, em vaig pensar que devia ser algú que em volia acompanyar en secret fins a algun malalt, cosa que passava bastant sovint. Per tant, vaig decidir anar-hi; tanmateix, per precaució, em vaig lligar a la cintura el sabre, que d’aquella manera tan solemne m’havia regalat el meu pare.

Quan ja era prop de mitjanit, em vaig posar en camí i de seguida vaig ser al Ponte vecchio. Al pont no hi havia ningú i, amb tot desert i solitari, vaig esperar que aparegués qui m’havia citat. Era una nit freda, la lluna era plena i brillant, i jo guaitava les ones de l’Arno que de lluny brillaven a la llum de la lluna. Van tocar les dotze a l’església de la ciutat, em vaig redreçar i davant meu  hi vaig veure un home alt, cobert del tot amb una capa roja, amb l’extrem de la qual es tapava la cara.

Al principi em vaig espantar una mica, perquè no l’havia vist arribar, però em vaig asserenar de seguida i li vaig dir:

—Ja que m’heu fet venir fins aquí, digueu-me què voleu?

El de la capa roja es va girar i va dir pausadament.

—Segueix-me!

La veritat és que em resultava una mica inquietant haver d’anar sol amb aquell desconegut; em vaig quedar on era, i vaig dir:

—Doncs, no, benvolgut senyor; si primer em volguéssiu dir on; si també em mostréssiu una mica la cara per veure si disposo de la vostra benevolència...

Però el de la capa roja va fer com si això no li importés gens.

—Si no vols, Zaleukos, queda’t! ¾va respondre i se’n va anar.

Llavors em vaig encendre de ràbia.

—Voleu dir ¾vaig dir cridant¾, que un home com jo s’ha de deixar prendre el pèl per qualsevol sonat, i que m’he esperat inútilment en una nit freda com aquesta?

En tres salts el vaig atrapar, el vaig agafar per la capa i encara vaig cridar més fort mentre ja em posava la mà al sabre; però em vaig quedar amb la capa als dits, i el desconegut va desaparèixer a la primera cantonada. Encara em vaig enrabiar més; però tenia la capa, i havia de ser la clau per esclarir aquella estranya aventura. Me la vaig posar i vaig tornar a casa per on havia vingut. Quan encara no havia fet uns cent passos, algú em va passar a fregar i em va dir en veu baixa i en francès:

—Vigileu, comte. Aquesta nit no hi ha res a fer.

No vaig tenir temps ni de girar-me que aquell algú ja havia passat i només vaig ser a temps de veure una ombra que s’escolava per les parets de les cases. Que aquella veu s’havia dirigit a la capa i no a mi, ho vaig entendre, però allò no n’esclaria res, de tot plegat. L’endemà vaig estar rumiant què s’hi podia fer. Al principi vaig pensar que calia fer servir la capa d’esquer, com si me l’hagués trobada; però d’aquesta manera el propietari podia enviar un tercer a buscar-la, i jo em quedaria sense tenir-ne cap explicació. La capa era pesada, de vellut genuí, roig púrpura, ribetejada amb pell d’astracan i ricament brodada amb fil d’or. L’aspecte sumptuós de la capa em va donar una idea, que vaig decidir posar en pràctica.

La vaig portar a la botiga i la vaig posar a la venda, però a un preu tan alt que, n’estava segur, no trobaria cap comprador. La meva intenció era no perdre de vista qualsevol persona que preguntés per la capa, perquè la figura del desconegut, que jo havia vist quan va perdre la capa i que se m’havia mostrat clara, l’hauria reconegut entre un miler. En van venir molts de disposats a comprar-la, ja que era una peça extraordinàriament bonica i que cridava molt l’atenció; però cap no s’assemblava ni de lluny al desconegut, cap no en volia pagar l’elevat preu de dos-cents sequins. Per a mi era una cosa sorprenent que, quan preguntava si no hi havia ningú a Florència que pogués portar una capa com aquella, tothom em respongués que no i m’assegurés que no havia vist mai una peça tan cara i d’un gust tan refinat.

Ja es feia fosc quan, per fi, va venir un home jove, que ja havia vingut al meu establiment per regatejar el preu de la capa, va tirar una taleca de sequins damunt la taula i em va dir cridant:

—Vatua! Zaleukos, vull la teva capa, encara que m’hagi de fer captaire –alhora que començava a comptar les seves peces d’or.

Jo vaig trobar-me en un bon compromís; només havia penjat la capa com a reclam per atraure el desconegut, i ara se’m presentava un jove insensat dient que volia pagar-ne un preu monstruós. Què hi podia fer jo? Vaig cedir perquè, d’altra banda, no estava gens malament que l’aventura de la nit passada em donés aquells beneficis. El jove es va posar la capa i se’n va anar; però es va girar quan era a la porta amb un paper, que havia desenganxat de la capa, em va mirar i em va dir:

—Té, Zaleukos, això no és de la capa.

Vaig agafar aquell tros de paper immediatament, i vaig llegir el que hi deia: «aquesta nit, a l’hora que ja saps, porta la capa al Ponte vecchio. T’hi esperen quatre-cents sequins!». Vaig quedar de pedra. Havia deixat passar la sort i desaprofitat l’oportunitat d’aconseguir el meu objectiu! Tot i així, no m’ho vaig pensar dues vegades; vaig agafar els dos-cents sequins d’una revolada; vaig sortir disparat darrere del que m’havia comprat la capa, i li vaig dir:

—Preneu els vostres sequins, amic meu, i torneu-me la capa, m’és impossible vendre-la.

Primer, l’home s’ho va prendre com una broma, però després es va adonar que allò anava de veres. La meva petició el va fer enrabiar com una mala cosa, em va tractar de boig i vam acabar a mastegots. Però vaig estar de sort i la hi vaig poder arrabassar i, quan ja em disposava a escapar cames ajudeu-me, va venir la policia, cridada per aquell jove, i se’ns va endur tots dos al jutjat. El jutge va trobar el cas una mica estrany i va adjudicar la capa al meu adversari. Jo no vaig pas desistir. Vaig oferir a aquell jove vint, cinquanta, vuitanta, fins i tot, cent sequins, a més dels dos-cents que ell m’havia pagat, si em tornava la capa. El que no van aconseguir les meves paraules ho va aconseguir el meu or. Va agafar tots els meus sequins i jo vaig sortir triomfant amb la capa, però vaig haver d’empassar-me que tot Florència em tingués per boig. Ara bé, tant me feia el que pensés la gent, perquè jo sabia millor que ningú que m’havia sortit amb la meva.

Vaig esperar la nit amb impaciència. Vaig anar cap al Ponte vecchio, amb la capa al braç, a la mateixa hora que la nit passada. Quan el rellotge va tocar l’última campanada, se’m va acostar el mateix personatge. Era el mateix home, sense cap mena de dubte.

—Tens la capa? ¾em va preguntar.

—Sí, senyor ¾vaig respondre¾, però n’he hagut de pagar uns quants centenars de sequins al comptat.

—Ja ho sé ¾va respondre ell¾. Mira’t això amb atenció, n’hi ha quatre cents.

Va venir amb mi fins a l’ampla barana del pont i em va ajudar a comptar les peces d’or. N’hi havia quatre-centes; a la llum de la lluna lluïen magníficament i aquella lluentor em va eixamplar el cor de content. Ni de bon tros no vaig sospitar que seria l’última vegada! Em vaig ficar els diners a la butxaca i vaig voler mirar bé la cara d’aquell desconegut, però portava un antifaç des d’on em miraven uns ulls negres esfereïdors.

—Us dono les gràcies per la vostre bondat ¾li vaig dir jo¾. Ara digueu-me, què voleu de mi? Però abans heu de saber que no faré res impropi.

—Us amoïneu innecessàriament ¾va respondre ell, mentre es tirava la capa a les espatlles¾. Busco la vostra ajuda com a metge, però no per a un viu, sinó per a un mort.

—Com pot ser això? ¾vaig dir amb estupor.

—Vaig venir a terres estrangeres amb la meva germana ¾va començar a explicar-me, alhora que em feia senyal de seguir-lo¾, ens estàvem aquí a casa d’uns amics de la família. La meva germana es va morir ahir a causa d’una ràpida malaltia i els familiars la volen enterrar demà. Però és costum de la nostra família que tothom reposi a la tomba del pare; per això, a tots aquells que han mort en terra estranya, els han tornat embalsamats. Als familiars, jo només els vull deixar el cos, però al meu pare li vull portar, com a mínim, el cap. Així la podrà veure una altra vegada.

Aquell costum i allò de tallar el cap d’un familiar, em va semblar espantós. No obstant això, no hi vaig fer cap comentari per por d’ofendre el foraster. Per aquest motiu, li vaig dir que podia intentar embalsamar el cos i li vaig demanar que em portés on era la difunta. De totes maneres, li vaig dir que no entenia que tot allò s’hagués de fer de nit i en secret, i em va respondre que als seus familiars, aquella idea els semblava cruel i que, de dia, ja la hi havien volgut treure del cap. Però una vegada s’hagués tallat, ja no hi podrien dir res; m’hauria volgut portar el cap per embalsamar-lo, però un sentiment natural l’havia reprimit de tallar-lo ell mateix.

Mentrestant, havíem arribat a una casa gran i luxosa. El meu acompanyant em va indicar l’objectiu del nostre passeig nocturn. Vam passar per davant de la porta principal de la casa, vam entrar per una porta petita, que el foraster va tancar amb molt de compte darrere seu, i vam pujar a les fosques per una escala de cargol. L’escala sortia a un passadís mig fosc que portava a una habitació il·luminada per una làmpada que penjava del sostre. Hi vam entrar.

En aquella habitació hi havia un llit, on jeia el cadàver. El foraster va girar el cap i va fer com si volgués amagar les llàgrimes. Em va assenyalar el llit amb el dit, em va ordenar que fes de seguida el que havia de fer, i va sortir per la porta.

Vaig treure el bisturí, que com a cirurgià sempre porto amb mi, i em vaig acostar al llit. Només es veia el cap del cadàver, però era tan bonic que instintivament em va agafar un sentiment de compassió. El cabell llarg i negre li penjava pels costats del llit, tenia la cara pàl·lida, els ulls tancats. Primer vaig fer una incisió a la pell, tal com fan els cirurgians quan han de tallar algun membre. Seguidament vaig agafar el bisturí més esmolat i, amb un moviment, li vaig talla el coll. Però, quin horror! El cadàver va obrir els ulls, però els va tornar a tancar de seguida, i fent un gemec profund amb va fer tot l’efecte que expirava alhora que em venia a sobre un raig de sang. Estava convençut que acabava de matar la pobra noia. Perquè, que era morta, n’estava segur. Amb aquella ferida no hi havia salvació possible. Em vaig quedar allà uns minuts angoixat d’aquell malson en què m’havia ficat. M’havia enganyat el de la capa roja o la noia només ho semblava, que era morta? Això últim era el més probable. Però jo no li podia dir al germà de la difunta que un tall no tan dràstic l’hauria ressuscitat, sense matar-la. Per això vaig voler separar el cap de seguida, però la moribunda es va tornar a queixar, va fer un espeternec dolorós i va morir. Em vaig desfer de por i vaig sortir precipitadament de l’habitació. A fora, el passadís era fosc perquè la làmpada estava apagada. No hi havia cap rastre d’aquell home, i vaig haver d’endevinar el camí cap a l’escala de cargol a les fosques. Finalment, a tomballons i relliscades, la vaig trobar. A baix tampoc no hi havia ningú; la porta només estava ajustada, i vaig respirar alliberat en arribar al carrer, perquè aquella casa em queia a sobre. Empès pel pànic, no vaig parar de córrer fins a arribar a casa i em vaig enfonsar en els coixins del meu llit, per si oblidava la monstruositat que havia comès. Em va vèncer la son i el matí em va sorprendre al llit. Estava segur que l’home que m’havia fet cometre aquell crim tan pervers, que és el que aleshores jo m’afigurava, no em denunciaria. Vaig decidir anar al meu establiment i tornar al meu negoci, i fer com si res no hagués passat. Pobre de mi! En aquell moment em vaig adonar que m’hauria d’enfrontar a un altre inconvenient. Vaig trobar a faltar el barret i el cinturó, i també el bisturí. Estava segur que m’ho havia deixat tot a l’habitació de la difunta o, com a mínim, ho havia perdut en sortir corrents. Desgraciadament, la primera possibilitat era la més probable, i d’aquesta manera em podien culpar de l’assassinat.

Vaig obrir la botiga a l’hora acostumada. El veí se’m va acostar com feia cada dia, ja que era un home molt xerraire.

—Ei, que en penseu d’això tan horrible? ¾va començar ell¾. D’això que ha passat aquesta nit?

Vaig fer com si no en sabés res.

—Com pot ser que no en sabeu res si tota la ciutat en va plena? No sabeu que la flor més bonica de Florència, la jove Bianca filla del governador, ha estat assassinada aquesta nit? Ai senyor, ahir mateix la vaig veure tan contenta passant pel carrer amb el seu promès, amb qui, precisament avui, s’havia de casar.

Cada paraula del veí era com si em clavessin un punyal al cor. Aquella tortura va ser llarga, perquè tots els clients em tornaven a explicar la història. Cada vegada me l’explicaven d’una manera més esfereïdora i, amb tot, ningú no la podia explicar tan esfereïdora com jo l’havia vista. Pels vols del migdia va venir a la botiga un oficial del jutjat i em va demanar que fes sortir la gent.

—Signore Zaleukos ¾va dir alhora que em mostrava tot el que jo havia trobat a faltar¾, són seves aquestes coses?

Vaig dubtar un moment si ho havia de negar o no, però quan, per la porta mig oberta de la botiga, vaig veure el meu llogater i molts coneguts que podien testificar en contra meu, vaig decidir no empitjorar les coses amb una mentida i vaig reconèixer que aquelles coses eren meves. L’oficial em va demanar que el seguís i em va portar fins a un edifici gran el qual, vaig constatar, era la presó. Em va assignar una cel·la i em va dir que m’esperés.

Quan vaig poder reflexionar en quedar-me sol a la cel·la, vaig tenir clar que la meva situació no era gens bona. No em podia treure del cap que havia mort la noia, encara que ho havia fet sense voler. Tampoc no podia deixar de pensar que la lluentor de l’or m’havia ofuscat si no, no hauria caigut tan encegat a la trampa. Al cap de dues hores d’haver-me detingut, em van fer sortir d’aquell lloc i pujar un munt d’escales fins a una sala gran. Dotze homes, la majoria ancians, seien darrere una taula entapissada de color negre. Als dos costats de la sala hi havia bancs, amb tota l’aristocràcia de Florència asseguda. A les llotges plenes d’una multitud d’espectadors. Un cop vaig ser davant la taula, es va aixecar un home d’aspecte lúgubre; era el governador. Es va dirigir als que hi havia allí reunits i els va dir que com a pare de la víctima no podia ser jutge en aquell cas i que, per aquell motiu, cedia el seu lloc al senador més vell. Aquell senador era un ancià de, com a mínim, noranta anys. Es va posar dret, mig encorbat; portava grenyes de cabells blancs que li penjaven de les temples, però tenia els ulls ardents i la veu forta i segura. Va començar preguntant-me si em confessava culpable de l’assassinat. Li vaig demanar que m’escoltés i li vaig explicar de manera clara i precisa el que sabia i el que havia fet. Em vaig adonar que, mentre jo parlava, el governador s’anava posant ara pàl·lid, ara roig i, en acabar, va explotar de ràbia:

—Quin pocavergonya! ¾em va dir cridant¾ Com goses, un criminal com tu, imputar a una altra persona el que has comès per cobdícia?

El senador li va cridar l’atenció per haver interromput i haver-se adjudicat espontàniament el dret a parlar; a més, no estava comprovat que jo hagués comès el delicte perquè, segons havia dit ell mateix, no hi havia hagut robatori a la difunta. Això és veritat. El senador va continuar dient al governador que havia de donar compte de la vida de la seva filla, perquè només així es podria decidir si jo deia la veritat o no. En aquell punt va suspendre la sessió per, tal com va explicar, poder investigar els papers de la noia morta, que el governador li havia de facilitar. Em van tornar a conduir a la meva cel·la, on vaig passar un dia molt abatut, contínuament capficat amb unes ganes immenses que poguessin relacionar d’alguna manera l’assassinat amb l’home de la capa roja. L’endemà vaig entrar a la sala del judici esperançat. Hi havia un munt de cartes damunt la taula. L’ancià senador em va demanar si aquella lletra era meva; me les vaig mirar i vaig veure que les havia escrit la mateixa persona que m’havia enviat les notes. Ho vaig fer saber al senador, però vaig tenir la impressió que no em feien cap cas i va contestar que jo podia, i potser devia, haver-les escrit totes, ja que la signatura de les cartes era inequívocament una Z, la primera lletra del meu nom. Les cartes estaven plenes d’amenaces a la noia morta i d’advertències pel casament que s’havia de celebrar.

Es notava la influència del governador per la manera més severa i més  desconfiada que em tractaven aquell dia. Vaig demanar que comprovessin la meva lletra amb els papers que poguessin trobar a casa meva, però em van dir que hi havien anat i que no hi havien trobat res. D’aquesta manera es van esvair les meves esperances, en acabar el judici i, quan el tercer dia em van tornar a conduir a la sala, em van llegir la sentència en què em trobaven culpable d’assassinat premeditat. Això és el que vaig entendre. Abandonat de tothom, sense tot el que més m’estimava, lluny de casa, havia de morir d’un cop de destral, innocent i en la flor de la vida!

La tarda d’aquell dia de mal record, que havia decidit el meu destí, estava assegut en el meu calabós solitari; sense esperança i amb el pensament concentrat en una mort tètrica. Llavors es va obrir la porta de la cel·la i va entrar un home que em va observar una estona en silenci.

—Ja t’he trobat, Zaleukos! ¾va dir.

En la dèbil claror de la meva làmpada no l’havia reconegut, però la seva veu em va evocar records. Era Valetty, un d’aquells pocs amics que havia conegut a París quan era estudiant. Va dir que era casualment a Florència, on vivia el seu pare que era una persona coneguda; s’havia assabentat de la meva història i havia vingut per tornar-me a veure, i per saber de viva veu si era capaç d’haver comès un assassinat tan monstruós. Li vaig explicar tota la història. Crec que tot allò que li vaig explicar el va sorprendre molt i em vaig esforçar a fer-li veure, a ell, el meu únic amic, que tot el que li havia dit era cert i que no li deia cap mentida. Li vaig jurar amb el jurament més solemne que havia dit la veritat i que no em sentia culpable de res més que, ofuscat amb la lluentor de l’or, no m’adonés de l’absurditat de l’explicació del desconegut.

—Aleshores, tu no coneixies la Bianca? ¾em va preguntar ell.

Li vaig assegurar que ni tan sols l’havia vista. Llavors en Valetty em va dir que en aquell afer hi havia un profund secret, que el governador havia precipitat la tramitació de la sentència, i que corria el rumor que feia temps que jo coneixia la Bianca i l’havia assassinada per venjar-me que s’hagués casat amb un altre. Em va fer veure que tot allò era cosa de l’home de la capa roja i que jo no podia demostrar la seva complicitat.

Valetty em va abraçar plorant i em va prometre que faria tot el que pogués per, com a mínim, poder-me salvar la vida. Jo no tenia gaires esperances, tanmateix, sabia que el Valetty era un home llest, que tenia experiència en qüestió de lleis i que faria el possible per salvar-me. Vaig passar dos dies llargíssims sense tenir-ne notícies i, per fi, va aparèixer en Valetty.

—Et porto consol però també dolor. Viuràs i seràs lliure, però perdràs una mà.

Commogut, li vaig donar les gràcies. Em va dir que el governador havia estat inflexible, però que finalment, per no ser titllat d’injust, li havia permès revisar el cas amb la condició que si en els llibres de la història florentina trobava un altre cas semblant al meu, m’havien d’aplicar la mateixa condemna que haguessin aplicat a l’altre. En Valetty i el seu pare havien treballat dia i nit llegint llibres antics i per fi havien trobat un cas idèntic al meu. La sentència deia: se li tallarà la mà esquerra, se li confiscaran els bens i serà desterrat a perpetuïtat. Aquesta era, per tant, la meva sentència i m’havia de preparar per les hores especialment difícils que m’esperaven. No vull tornar a reviure la imatge d’aquells moments, en què vaig deixar la mà damunt del piló del mercat i que la sang em sortia a borbolls.

En Valetty em va tenir a casa seva mentre vaig estar convalescent, després em va subministrar diners pel viatge a mans vessades, ja que tot allò que m’havia costat tant d’aconseguir s’havia convertit en botí dels jutges. Vaig viatjar de Florència a Sicília i allà vaig agafar el primer vaixell que sortia cap a Constantinoble. Vaig posar totes les esperances en la suma de diners que havia deixat confiada al meu amic i també li vaig demanar que em deixés viure amb ell, però em vaig quedar molt sorprès quan em va contestar que per què no m’instal·lava a casa meva! Em va dir que un foraster havia comprat la meva casa del barri dels grecs en nom meu; el veí va afegir que també havia dit que jo tornaria aviat. Aquests amics i jo hi vam anar de seguida i vaig ser molt ben acollit per tots els meus antics coneguts. Un vell mercader em va donar una carta que el foraster havia deixat per a mi.

La vaig llegir: «Zaleukos, hi ha dues mans disposades a treballar sense descans perquè tu no trobis a faltar la teva. La casa que veus, amb tot el que hi ha dins, és teva i cada any rebràs tant que seràs el més ric del teu poble. Vols perdonar-ne un que és més desgraciat que tu?». Em vaig imaginar qui era, aquell que m’havia escrit la carta, i el mercader, responent a la meva pregunta, em va dir que l’home devia ser francès i que portava una capa roja. Ja en tenia prou per estar segur que el desconegut no podia mostrar cap més sentiment noble. A la meva nova casa hi vaig trobar de tot el millor i, també, un establiment parat amb articles encara més bonics que els que jo no havia tingut mai.

Han passat deu anys d’ençà de tot això; continuo fent aquests viatges de negocis més per vella rutina que no pas per necessitat; això sí, no he tornat a veure mai més aquella terra on vaig ser tan desgraciat. Des d’aleshores, cada any rebo mil monedes d’or i, tot i que no puc dir que la generositat d’aquell desgraciat no m’agradi, no pot comprar el sofriment de la meva ànima, perquè sempre tindré present la imatge de la pobre Bianca.

Zaleukos, el grec, havia acabat la seva història. Tots l’havien escoltat compungits, a més, van veure que el foraster estava molt emocionat; havia hagut de respirar profundament unes quantes vegades i el Muley, fins i tot, li havia vist llàgrimes als ulls. Van estar molta estona parlant d’aquella història.

—I doncs, no l’odies aquest desconegut que t’ha fet tan mal i que va posar la teva vida en perill? ¾va preguntar-li el foraster.

—I tant, al començament hi va haver moments que l’odiava –va contestar el grec¾. L’acusava davant Déu, amb tot el cor, de què m’hagués causat aquell patiment i m’hagués enverinat la vida, però vaig trobar consol en la religió del meu pare. La seva fe m’ordenava que l’estimés, perquè deu ser tan infeliç com jo.

—Sou un home noble! ¾va exclamar el foraster i, commogut, va estrènyer la mà del grec.

El cap de la guàrdia va interrompre aquella conversa. Va entrar a la tenda amb gest intranquil per informar que no havien de perdre la serenitat, però que estaven en el lloc on normalment atacaven les caravanes i, a més, els seus vigies havien vist que s’acostava un grup d’homes a cavall.

Amb aquella notícia els mercaders es van esparverar. Però  Selim, el foraster, va trobar estrany que es preocupessin i els va fer entendre que si anaven tan ben protegits no els havia de fer por un destacament de lladres àrabs.

—Sí, és clar senyor! ¾li va respondre el cap dels vigies¾ Si només fos per aquesta patuleia rai, però des de fa un temps es torna a deixar veure el terrible Orbassan, i amb aquest val més tenir l’ull viu.

El foraster va preguntar qui era aquell Orbassan i Achmed, el vell mercader, li va contestar:

 —La gent n’explica de tots colors d’aquest home esfereïdor. Els uns el tenen per un ésser sobrenatural, perquè sovint s’ha escapat d’escaramusses contra cinc o sis homes alhora; els altres el tenen per un francès intrèpid, tocat per la mala sort però, sobre tot, segur que és un lladre i un bandoler malvat.

—Això no podeu afirmar-ho rotundament ¾li replicà en Lezah, un dels mercaders¾. Potser sí que és un lladre, però també és un home noble. Així li ho va demostrar al meu germà i jo us en puc explicar un exemple. De la seva quadrilla n’ha fet un grup ben organitzat i mentre ells volten pel desert, cap altra banda gosa deixar-se veure. Tampoc no roba com els altres, sinó que recapta un impost de protecció de les caravanes, i tot aquell que li paga voluntàriament pot continuar sa i estalvi.

Els viatgers parlaven d’aquestes coses a la tenda, però els guardes que vigilaven el lloc es van començar a intranquil·litzar. Havien vist que els seguia un grup força considerable d’homes a cavall, als quals portaven una mitja hora d’avantatge. Un dels vigilants va entrar a la tenda per anunciar que realment els assaltarien. Els mercaders es van demanar el parer l’un a l’altre sobre el que calia fer, si calia plantar cara o esperar què passava. L’Achmet i els dos mercaders vells preferien esperar, però l’exaltat Muley i el Zaleukos volien plantar cara i van demanar al foraster que els donés suport. Però aquest tranquil·lament es va treure un mocador blau amb estrelles vermelles que portava ficat a la faixa, el va lligar a una llança i va ordenar a un dels esclaus que la clavés al capdamunt de la tenda. Va dir que posava la seva vida com a penyora que quan els genets veiessin aquell senyal passarien sense fer res. En Muley no s’ho va creure, tanmateix l’esclau va plantar la llança damunt la tenda. Mentrestant, tots els que hi havia a la tenda havien agafat les armes i esperaven tensos l’arribada dels genets. Doncs, sí que el van veure, el senyal, perquè de sobte van canviar de direcció i van passar pel costat de la caravana fent un gran cercle.

Els viatgers es van quedar uns moments meravellats i miraven ara la banda ara el foraster, el qual estava davant la tenda amb posat indiferent, com si res no passés, i mirant l’explanada.

Finalment el Muley va trencar el silenci:

—Qui ets, poderós foraster ¾el va escridassar¾, que pots dominar amb un senyal les hordes salvatges del desert?

—Em doneu més mèrits dels que em mereixo ¾va respondre el Selim Baruch¾. Amb aquest senyal he procurat evitar que ens capturessin. El que significa no ho sé, només sé que qui viatja amb aquest senyal té una molt poderosa protecció.

Els mercaders li van donar les gràcies i el van nomenar el seu salvador. La veritat és  que aquella banda portava tants homes que els de la caravana no hi hauríem tingut res a fer.

Es van retirar més calmats i, quan el sol començà a pondre’s i el vent del capvespre ja llimava la plana de sorra, aixecaren el campament i continuaren el viatge.

L’endemà van acampar aproximadament a un dia de camí de la sortida del desert. Un cop els viatgers van tornar a estar reunits a la tenda, el mercader Lezah va prendre la paraula.

—Ahir us vaig dir que el temut Orbassan era un home noble. Permeteu-me que avui us en doni constància amb l’explicació del destí del meu germà. El meu pare era Cadi a Akara. Va tenir tres fills. Jo era el més gran i em seguien un germà i una germana que eren molt més joves que jo. Quan vaig fer els vint anys, un germà del meu pare se’m va emportar a casa seva. Em va fer hereu dels seus bens amb la condició que m’havia de quedar amb ell fins que es morís. Però va viure molts anys, de manera que només en fa dos que vaig tornar a casa meva. Fins aleshores no em vaig assabentar del terrible destí que havia d’afectar la meva família i que Al·là, havia capgirat, amb la seva benevolència.