En un bonic regne llunyà, on diuen que encara hi ha un jardí eternament verd i on mai no es pon el sol, hi regna des de sempre la reina Fantasia. Ja feia molts anys que la reina Fantasia obsequiava els seus súbdits amb el do de l’abundància, i era estimada i venerada per aquells que la coneixien. Però la reina tenia el cor massa gran per quedar-se tot aquell bé de Déu a les seves terres i ella mateixa, equipada amb tota la seva bellesa i eterna joventut, va baixar a la Terra perquè havia sentit dir que hi havia gent que vivia trista i sense il·lusió. Els va portar el do preciós del seu regne i, des que aquella reina bonica havia passat per la Terra la gent feia les coses contenta i estava de bon humor sense fer-ne escarafalls.

La reina també hi havia enviat els fills, que eren tan ben plantats i tan estimats com la mare, perquè portessin felicitat a la gent. Una vegada, quan la princesa Contacontes filla gran de la reina va tornar de la Terra, la reina es va adonar de seguida que la princesa Contacontes estava trista. Sí, cada cop que la reina la mirava li semblava que feia els ulls d’haver plorat.

—Què et passa, estimada Contacontes ¾li va preguntar la reina¾. D’ençà que has tornat estàs tan trista i abatuda... ja no confies en la mare, no vols explicar-me què et passa?

—Ai, mare estimada ¾va contestar la princesa Contacontes¾. Creu-me que t’ho hauria volgut dir, però no volia que les meves penes t’entristissin també a tu.

—Explica-m’ho tot, sempre, filla meva ¾li va demanar la reina bonica¾. Les penes són pedres feixugues si un les porta tot sol, però es fan més lleugeres si es porten entre dos.

—Si ho vols així ¾va contestar la princesa Contacontes¾. Doncs, escolta’m: saps prou bé que m’agrada estar amb la gent, també saps que estic molt contenta d’haver pogut seure a la porta de les seves casetes, en acabar la feina, i de poder passar-hi l’estona fent petar la xerrada. A més, sempre m’havien saludat donant-me la mà quan hi arribava i m’havien mirat riallers i satisfets quan me’n tornava, però ara ja feia dies que no ho feien.

—Pobre Contacontes ¾va dir la reina mentre li acaronava les galtes amarades de llàgrimes¾. Vols dir que no te les imagines, aquestes coses?

—De veritat. Ho he vist molt clar. Massa clar ¾va respondre la princesa  Contacontes¾. Ja no m’estimen. Vagi on vagi em trobo amb mirades fredes, no sóc ben rebuda enlloc i fins i tot els nens, que jo sempre he estimat, es riuen de mi i em giren la cara amb desdeny.

La reina es va recolzar el cap amb la mà i es va quedar silenciosa.

—I ara. Què deu passar? ¾va preguntar-se la reina¾. Vols dir, Contacontes, que la gent d’allà baix ha canviat tant?

—Mira, la gent ha posat uns vigilants astuts que escorcollen i revisen fil per randa tot allò que ve del teu regne, oh reina Fantasia! Si veuen algú que no és del seu gust, l’escridassen, l’estoven fins a matar-lo o en parlen tan malament que tothom se’ls creu a ulls clucs, i ja no hi ha manera de trobar gens d’amor ni cap espurna de confiança. Renoi els meus germans, els Somnis, a ells sí que els van bé les coses! Salten a la Terra alegres i contents, cap home astut no els pregunta res, visiten la gent quan dorm i tramen i descriuen les històries que els cors de la gent desitgen i que agraden als seus ulls.

—Els teus germans són àgils de peus ¾va dir la reina¾. I tu, estimada meva, no has de tenir cap motiu per envejar-los. D’altra banda, ja ho sé prou que hi ha guardes de frontera; la gent no ha fet pas mal fet de posar-los-hi. S’escau que sempre hi ha algun desvergonyit que es fa passar per enviat del meu regne i que, a tot estirar, ens deu haver vist des de l’altra banda de muntanya.

—Però per què m’ho fan pagar a mi, això? A la teva pròpia filla? ¾va dir plorant la princesa Contacontes¾ Ai, si ho sabessis, el que m’han fet. Em van entonyinar com una vella conca i em van amenaçar que la pròxima vegada no em deixarien tornar a entrar.

—Què dius, filla meva! Que no et deixarien tornar a entrar? ¾va dir la reina cridant, i el rampell li va accentuar la vermelló de les galtes¾. Però, ara que ho dius, ja sé d’on ve tot això: aquella llengua d’escurçó de la padrina ens ha calumniat!

—La Moda? No és possible! ¾va exclamar la princesa Contacontes¾ Però si sempre ha estat amable amb nosaltres!

—Ui, la conec molt bé, és una caragirada ¾va contestar la reina¾, però aquesta li hem de tornar, filla meva. Els que volem fer el bé hem d’estar sempre a l’aguait.

—Marona! I si no m’hi volen més? o si parlen tan malament de mi que la gent ja ni em mira o em menysprea i no em fa cas?

—Si els Grans, mal aconsellats per la Moda, et menyspreen et posaré de cara als Petits que realment són els meus predilectes. Faré que els teus germans els Somnis els facin arribar les il·lustracions més valuoses. Jo mateixa hi he baixat sovint planejant, per veure’ls; els he acaronat i els he fet petons, i hi he jugat a jocs molt bonics. Em coneixen bé, encara que no saben com em dic, sovint, quan es fa fosc, m’he adonat que somriuen quan miren la meva estrella i, al matí, piquen de mans contents quan els meus vistosos anyells em tiben cap als núvols. També m’estimaran quan es facin grans i, aleshores ajudaré les estimades xicotetes a trenar garlandes de colors, i els nois, més entremaliats, s’estaran quiets quan m’assegui amb ells al capdamunt dels cingles. Els deixaré sortir del món dels núvols, de les muntanyes blaves, dels castells alts i dels palaus lluents, i amb els núvols vermellosos del capvespre crearé batallons d’atrevits cavallers i corrues de pelegrins.

—Que m’agraden els nens! ¾va exclamar la princesa Contacontes¾ Sí, i tant! Ho tornaré a intentar amb ells.

—Sí, tu, bona filla ¾va dir la reina¾. Ves amb ells, però et vull vestir d’una manera més adient perquè agradis als Petits i no et tornin a menysprear els Grans. A veure, et donaré l’aparença d’un almanac.

—Un almanac, mare? Ecs! Quina vergonya presentar-me així davant de la gent!

La reina va fer un senyal i els criats van portar un vestit amb l’aparença elegant d’un almanac, teixit amb fils de colors brillants i dibuixos preciosos.

Les minyones van fer les trenes a la bonica princesa Contacontes, li van lligar unes sandàlies daurades als peus i li van posar el vestit d’almanac.

La resignada princesa Contacontes no gosava ni aixecar els ulls, però la mare se la mirava complaguda i la va agafar entre els seus braços.

—Ves-hi –li va dir a la noia- que la meva benedicció t’acompanyi i si et menyspreen i es befen de tu, aleshores, torna amb mi. Potser les generacions següents tindran un tarannà més lleial i et tornaran a cedir el cor.

Així, doncs, va parlar la reina Fantasia. I, finalment, la princesa Contacontes va baixar a la Terra. Amb el cor que li bategava d’allò més, es va aproximar al lloc on hi havia els vigilants astuts, va inclinar el caparró cap a terra, es va ajustar bé la bonica aparença al cos i es va acostar a l’entrada amb passos vacil·lants.

—Alto! ¾va bramar una veu fonda i ronca¾ Guàrdies a formar! Aquí tenim un altre almanac!

En sentir això, la princesa Contacontes es va posar a tremolar. Un escamot d’homes més aviat vells i de mirades sorrudes es va avançar precipitadament. Portaven plomes afilades als punys i es van plantar al davant de la princesa Contacontes. Un dels de la quadrilla se li va acostar i amb la mà rasposa la va agafar per la barbeta.

—Només vull que aixequi el cap senyor Almanac ¾va dir amb veu ronca¾, que us puguem veure als ulls si tot està correcte o no.

Enrojolada, la Princesa Contacontes va aixecar el cap i va aclucar els ulls negres.

—La princesa Contacontes! ¾van exclamar i van esclatar a riure¾ La princesa Contacontes! Quina imaginació, presentar-se d’aquesta manera! Però, on vas amb aquest carat de faldilla?

—Me l’ha posat la mare ¾va respondre la princesa Contacontes.

—I doncs? Que et volia fer passar d’estraperlo? Que es pensa que ens pot prendre el pèl! Fora d’aquí! Gira cua! —la van escridassar els vigilants l’un darrere l’altre mentre aixecaven les plomes afilades.

—Però, jo només vull anar amb els nens ¾va suplicar la princesa Contacontes¾ No m’ho podeu deixar fer, això?

—Encara no ha voltat prou per aquí aquesta purrialla? ¾va escridassar un dels guàrdies¾ Només fan que explicar ximpleries als nostres fills.

—Vegem quina una en porta de cap aquesta vegada ¾va dir un altre.

—Això mateix! ¾van dir tots cridant¾ Au, digues! Però afanya’t que no podem perdre més el temps amb tu.

La princesa Contacontes va estirar els braços i amb l’índex de la mà va dibuixar molts senyals en l’aire. S’hi veien passar formes plenes de color; caravanes plenes de cavalls bonics, genets engalanats, moltes tendes damunt la sorra del desert; ocells i vaixells solcant mars tempestuosos; boscos assossegats i places i carrers plens de gent; nòmades combatius i pacífics, tots anaven passant per l’aire fets d’imatges animades i d’un formiguer de colors.

La princesa Contacontes estava tan entusiasmada fent passar aquelles il·lustracions que no s’havia adonat que els vigilants de la porta s’havien quedat adormits. Encara anava a fer més dibuixos nous quan un senyor molt amable se li va acostar i li va agafar la mà.

—Mira cap allà bona princesa Contacontes ¾li va dir aquell home, mentre assenyalava els vigilants adormits¾. Les teves coses de colors no els serveixen de res a aquests. Esmuny-te ràpid per la porta, ningú no sospitarà que ets al país i podràs anar pels carrers pacíficament i desapercebuda. Et portaré on hi ha els meus fills, a casa meva et deixaré un raconet tranquil i confortable, on t’hi podràs estar i fer la teva vida. Quan els meus fills i filles hagin fet els deures, deixaré que et vinguin a escoltar amb els seus amics. Ho vols?

—Oh, sí que ho vull! Anar amb tu i conèixer els teus fills encantadors. Pots estar segur que m’hi esforçaré perquè tinguin molts moments agradables!

El bon home va assentir amablement amb el cap i la va ajudar a passar per damunt dels vigilants adormits. Quan ja els havia passat tots, la princesa Contacontes se’ls va mirar aguantant-se el riure i va travessar la porta en un tres i no res.

 

Continuarà...